Kent Porter, Megan Molteni. Vaga General Port Oakland 2 novembre 2011

OCCUPY WALL STREET. The American Autumn

Moviments socials

JOHN DAVID / Yaiza Blanch Gorriz (article publicat a la revista Antítesi número 0. Hivern 2013)


Fa cosa d’un any, John David, activista del moviment “Occupy Wall Street” de Nova York, entra per la porta de l’Ateneu Popular de l’Eixample. L’objectiu: analitzar plegades les diferències i similituds del 15M amb el moviment dels “indignats” de Nova York. El seu aire és estrictament acadèmic i ens transporta de ple a una anàlisi minuciósa del moviment i del què va succeir a Manhattan la tardor del 2011.


Kent Porter, Megan Molteni. Vaga General Port Oakland 2 novembre 2011
Kent Porter, Megan Molteni. Vaga General Port Oakland 2 novembre 2011

El punt de partida és la importància de compartir aquestes experiències de lluita contra el capital, l’estat, les relacions d’intercanvi i la divisió del treball per, així, configurar l’enemic comú: la naturalesa internacional de la mateixa crisi econòmica. Malgrat que els orígens d’aquesta crisi no estiguin clars, és evident que ningú la nega. El regne global d’austeritat reforça el control sobre el proletariat mitjançant una crisi de pressupost públic incapaç de mantenir el sistema econòmic que es manifesta en una creixent taxa d’atur, l’augment de gent sense vivenda, l’increment del cost de vida, la fallida dels bancs i una misèria generalitzada.

“Aquestes ocupacions són, d’alguna manera, una resposta directa a la crisi econòmica actual i el mitjà per vehicular les necessitats pràctiques del proletariat i defensar-se així de la coacció en la relació salarial”

Als Estats Units les pensions han sofert retallades, els salaris han estat congelats, les infraestructures estan deteriorades, la moneda devaluada, han augmentat les matrícules universitàries, els drets laborals han retrocedit, etc. Tot en nom d’una economia que, malgrat la intervenció estatal, no mostra cap signe de rejoveniment. Des del boom de la postguerra, el capitalisme ha estat lluitant contra una taxa de beneficis decreixent, mentre que un excessiu dèficit estatal continua fallant en el seu exercici de valoritzar el capital excedent. Aquesta crisi ha generat, doncs, una sèrie de reaccions que feia temps que no es veien, sobretot en el moviment occupy. Aquestes ocupacions són, d’alguna manera, una resposta directa a la crisi econòmica actual i el mitjà per vehicular les necessitats pràctiques del proletariat i defensar-se així de la coacció en la relació salarial.

Si bé la revista Adbusters va atorgar el punt de partida del moviment el 17 de setembre de 2011, la violenta desocupació de Zucotti Park el 15 de novembre, amb més de 200 detinguts, va marcar un punt d’inflexió; el moviment OWS pot dividir-se temporalment en la seva organització i contingut arran del desallotjament del parc.

“We are the 99% va ser el llenguatge primari del moviment i càntic que va encapçalar les mobilitzacions a Manhattan”

We are the 99%” va ser el llenguatge primari del moviment i càntic que va encapçalar les mobilitzacions a Manhattan i que, en qüestió de setmanes, va expandir-se per més de cent ciutats nord-americanes.

El propi lema, evidencia el caràcter populista de la mobilització. Reflecteix l’absència d’una anàlisi de classe, ja que la majoria dels activistes són de la classe mitjana. Aquest populisme fonamental, més el fetitxisme cap al formalisme democràtic i el rebuig a la violència com a forma de manifestació suposaran limitacions per al moviment.

social-antisocial-banksy-destroy-capitalismCal incidir en la importància de la classe mitjana i com estructura el cos del moviment. Aquells que de sobte han descobert la desigualtat, el col·lapse de les xarxes de seguretat social o un futur d’endeutament precari són els que fins ara no s’havien encarat amb aquestes problemàtiques. La classe mitjana només descobreix la divisió de classe quan es veu amenaçada amb una caiguda cap a la proletarització. A més, a diferència de Grècia i l’Estat espanyol, OWS no ha transcendit en l’aliança de classes i, no han sabut trobar-se classe mitjana i proletària en les places ocupades.

“La classe mitjana només descobreix la divisió de classe quan es veu amenaçada amb una caiguda cap a la proletarització”

Els activistes, que són participants majoritàriament provinents del món intel·lectual, acadèmic i ideològic són d’una generació que ha viscut l’expansió econòmica sota l’hegemonia del capital financer en les últimes dues dècades i que s’ha beneficiat de l’acumulació de recursos i la despesa pública (la pau social subvencionada amb pressupost públic). Basen, per tant, la seva experiència social i política en la no confrontació.

El mètode organitzatiu d’OWS és formalment anarquista, amb l’adopció de l’Assemblea General com a mètode de participació. L’ocupació de Zucotti Parkes defineix en els orígens per la pràctica de la democràcia directa i el seu rebuig cap a la política oficial (fet que ha canviat a causa de la participació dels sindicats més grans i l’intent d’apropiació del moviment per part del Partit Demòcrata). Si bé el rebuig d’OWS de l’apropiació partidista o del fet de convertir-se en peons de la cúpula sindical han estat algunes de les seves problemàtiques, el moviment no ha respost (a diferència de l’Estat espanyol) amb el missatge rotund de “ningú ens representa”.

“La ràpida burocratització del moviment ha impossibilitat que cadascú dels participants pogués apoderar-se per crear o actuar en el si de l’Assemblea General”

D’altra banda, la democràcia directa ha portat a l’aparició d’una nova burocràcia a Zucotti Park com a òrgan estructural del moviment després del desallotjament. El moviment va organitzar-se en grups de treball i comitès, alguns més influents que d’altres (el de mitjans de comunicació o el d’acció directa, per exemple), però el que més va determinar el futur del moviment va ser el grup de treball dels facilitadors o experts en presa de decisions, uns 50 activistes que van estar presents des del primer moment de l’ocupació i que varen establir el to i l’estructura del sistema assembleari. Després del desallotjament, l’Assemblea General va deixar de ser l’espai de presa de decisions i aquest espai es va relegar als grups de treball/comitès, que un cop prenien les seves decisions, feien servir (el comitè de portaveus) l’espai assembleari tan sols per a comunicar.

oaklandport_Megan Molteni
Megan Molteni. Vaga General Port Oakland 2 novembre 2011

Aquesta ràpida burocratització del moviment ha impossibilitat que cadascún dels participants pogués apoderar-se per crear o actuar en el si de l’Assemblea General, fent que moltes accions correguessin el risc de deslegitimació sense l’aval d’OWS. D’altra banda, s’hi afegeix el fet que el comitè de portaveus va erigir-se com a guardià dels rituals a través de la facilitació dogmàtica dels processos i normes de l’estructura participativa. D’aquesta manera les raons i frustracions que van portar el moviment a l’ocupació de Zucotti Park han quedat difoses davant les qüestions organitzatives, com la recaptació de fons (es va crear un compte pay-pal que va recaptar més de tres-cents mil dòlars i la decisió sobre el què es feia amb aquests diners col·lapsava gran part de les assemblees).

“En el context de la crisi actual els sindicats no són capaços d’actuar i les bases treballadores es queden sense mitjà de lluita a través de la modalitat clàssica de representació”

Un dels altres obstacles que ha sofert el moviment i que ha aguditzat la fracció en la classe proletària ha estat la participació sindical i la imposició de la seva burocràcia. Com a resultat de la reestructuració de la relació capital-treballendegada els anys 70 i dins l’evolució de la crisis, la demanda del treball com a mercaderia ha disminuït progressivament i, en conseqüència, la capacitat dels treballadors per fer valer la seva capacitat de negociació a través de les tradicionals estructures sindicals, les quals són ara eines obsoletes davant dels atacs del capital. La creixent separació entre les bases dels sindicats i la seva burocràcia s’ha evidenciat en alguns successos ( 2 de novembre a Oakland, 12 de desembre a la costa Oest dels EUA), on els treballadors de base han actuat sense la direcció dels sindicats i en contra de la seva disciplina. En el context de la crisi actual els sindicats no són capaços d’actuar i les bases treballadores es queden sense mitjà de lluita a través de la modalitat clàssica de representació. Se’ns planteja doncs, la lluita més enllà de l’estructura sindical com a una necessitat de subsistència i en resposta a una burocràcia que dirigeix el proletariat i que alhora pacifica una relació intrínsecament antagònica entre el capital i el treball i que per tant no pot evitar ser executora de la dominació de classe.

“Només l’apropiació directa dels mitjans de subsistència pot esdevenir en un tipus d’atac més subversiu: la “comunització” dels espais i els recursos que funcionin activament com a capital”

Finalment, una de les limitacions més importants del moviment d’ocupació, que s’expressa en tots els seus discursos i activitats, és la confusió total sobre la realitat de la pròpia crisis. El lema “som el 99%” si bé reflexa el sentiment de desigualtat, segueix fent referència al camp de la distribució dels ingressos; s’estructura llavors una lluita constant per tal d’evadir una solució Keynesiana a la crisis (un impost a les grans corporacions i classe rica). La perspectiva d’un newdeal keynesià (reajustament de consum amb salaris, capitalisme industrial “productiu” i separació d’economies nacionals) ja no és possible; tot això va ser eliminat a la dècada dels 70 per superar la crisi de llavors. Només l’apropiació directa dels mitjans de subsistència (ocupació d’edificis, mitjans de transport, llocs de feina i les “auto-reduccions”) pot esdevenir en un tipus d’atac més subversiu: la “comunització” dels espais i els recursos que funcionin activament com a capital.

El moviment d’ocupació als Estats Units es troba en un encreuament: o s’endureix la seva crítica cap al sistema capitalista o restarà submís a ell. Per una banda, les forces de l’ordre econòmic (enfocament en el sistema bancari i la seva reforma) proven de limitar els moviments d’ocupació a una pràctica reformista i per l’altra banda, la mateixa “lògica” d’aquesta crisi apunta a la incapacitat de les estructures bàsiques del capitalisme per enfortir cap futur que no sigui el d’un planeta de ciutats misèria, una reducció dràstica del nivell de vida i la catàstrofe ecològica.

 

About telefonroig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *