Guy Lequerrec. 1972

Una aproximació als gèneres i a la masculinitat

Feminismes

Pau Zabala Guitart

(article publicat a la revista Antítesi número 0. Hivern 2013)


Els nostre entorn està replet de converses i discussions que posen sobre la taula els comportaments masclistes i el model patriarcal de la nostra societat. Però és molt més habitual del que ens pensem que les persones moltes vegades conversem sense tenir clares les idees sobre el que estem parlant. Aquest article vol ser una introducció als conceptes bàsics sobre una prespectiva de gènere i aportant també algunes reflexions crítiques sobre les masculinitats.

@soledadgarzon

Què ens ve al cap quan parlem de desigualtats de gènere? I de violència de gènere? I per què no de violència masclista? O de violència domèstica? I si anem més enllà, estem acostumades a sentir parlar de grups de dones feministes que es reuneixen per tractar aquests temes, però ara també sentim a parlar de grups d’homes que es reuneixen per tractar els mateixos temes.

Què ens ve al cap quan escoltem que hi ha grups d’homes que es reuneixen per  treballar la masculinitat? La masculinitat? I per què? Què vol dir això que grups d’homes es reuneixen per treballar la masculinitat? Els homes s’han de reunir per treballar la masculinitat? Com funciona això…? No ho acabo d’entendre…

“Quan sortim de l’úter de la nostra mare hi ha una persona que ens estableix la primera premissa: nena o nen”

Són preguntes que encara em vénen al cap i que intentaré reflexionar des d’una perspectiva vivencial però al mateix temps procurant establir un posicionament discursiu i actiu.

Quan parlem de desigualtats de gènere, em ve al cap que hem crescut en un model social que endreça a les persones per sexes i que quan sortim de l’úter de la nostra mare hi ha una persona que ens estableix la primera premissa: nena o nen. Aquesta decisió ens marcarà la resta de la nostra vida, des del moment que naixem.

El model social no només ens endreçarà pel fet que haguem nascut amb vulva o amb penis, sinó que començarà a construir la nostra identitat en funció d’unes característiques que aniran calant de mica en mica en els nostres valors i creences, en els nostres comportaments, capacitats, habilitats i actituds, en les nostres sensibilitats, en les nostres emocions, en el com les sentirem i en el com les viurem. Se’ns donarà un guió de com haurà de ser la nostra vida sobre el fet de ser una nena o un nen. De totes aquestes característiques que anomenem de gènere, són el que en diem construcció social del gènere. Construcció social ho són, perquè no són biològiques, no són genètiques. Per tant, el sexe és biològic; el gènere no: el gènere és una construcció social.

“El que aquest model procurarà que interioritzem i creiem, és que les persones tenim més desenvolupades una capacitats en funció de si tenim vulva o si tenim penis”

I com està definida aquesta construcció social que endreça aquest model social? Doncs el que em ve al cap, és que està construïda per un model patriarcal (el pater família!!).

Patriarcal perquè estableix unes característiques de desigualtat entre els rols positius i negatius que atribuïm als homes i a les dones, i aquestes característiques són de dominació i opressió d’un gènere (el masculí) sobre l’altre (el femení). I també patriarcal, perquè el que aquest model procurarà que interioritzem i creiem, és que les persones tenim més desenvolupades una capacitats en funció de si tenim vulva o si tenim penis. Ens fa creure que la biologia i la genètica ens determina els nostres comportaments masculins i femenins… Mentida! Són comportaments apresos i desenvolupats des de que naixem i anem creixent, no de determinació genètica.

Guy Lequerrec. 1972
Guy Lequerrec. 1972

Pel fet de tenir penis o vulva, la nostra educació i socialització ens anirà confeccionant una identitat que desenvoluparà més o menys unes capacitats i unes sensibilitats determinades i diferents en funció del guió femení o masculí. Si des de que ets petita et potencien jugar amb cotxes i camions, aprendràs i desenvoluparàs més ràpidament capacitats de comprensió espacial, ergo, potser aparcaràs millor el cotxe quan tinguis el carnet. I si des de petita aprens a jugar amb nines amb dolçor i amor, de ben segur que desenvoluparàs unes capacitats maternals i de criança bastant més acurades que si has jugat amb gia-joe’s.

Què em ve al cap quan parlem de violència de gènere? Doncs que les relacions de desigualtat que estableixen el models de gènere, creen relacions de violència.

I per què si entenem que és un model patriarcal i masclista, no parlem de violència masclista? Doncs em ve al cap, que sí que hem de parlar de violència masclista perquè és més entenedor, i sobretot, perquè és una paraula més desagradable per a les institucions que estan al poder i per a la gent de carrer.

En l’àmbit públic i administratiu queda més bonic i més acadèmic parlar de desigualtats de gènere. Però no negaré que també m’agrada parlar en termes de gènere, perquè darrere de la concepció de la mirada de gènere podem anar molt més enllà a l’hora d’entendre els model socials, d’identitat personal i de relacions entre persones.

Amb això hi ha una altra paraula que surt tota l’estona i que no em para de rondar pel cap continuament: violència.

Em ronda pel cap que hi ha molts tipus de violències, però bàsicament les que es veuen i les que no es veuen o són invisibilitzades. Quan anem pel carrer i veiem a dues persones que es peguen, es barallen a cops i a puntades, ho veiem. Això és violència que es veu, és explícita.

“Si volem trencar amb les violències de gènere, ens hem de centrar amb les que no es veuen i són implícites”

I quan anem pel carrer i veiem unes persones que veuen passar unes altres, les miren de dalt a baix i els hi fan comentaris en veu alta sobre les seva aparença sexuada; això també ho veiem amb els nostre ulls. Però no ho veiem ni ho vivim com a violència, perquè és implícita.

Poden ser persones desagradables o imbècils, o no (fins hi tot hi ha persones que els hi agrada) però malauradament entra dins de la normalitat.

Amb tot això de la violència, el que em torna a venir al cap és: si volem trencar amb les violències de gènere, ens hem de centrar amb les que no es veuen i són implícites. No per excloure les que sí que es veuen, sinó perquè les que són invisibilitzades (violències psicològiques, simbòliques, econòmiques, estructurals,…) són les que sustenten, aguanten, reprodueixen i estructuren el model social patriarcal i masclista.

Seguim preguntant: i les violències domèstiques? Doncs em ve al cap, primer, que són una simple manera de localitzar (a la casa, a la família); i segon, que també és una forma que tenen els grups de poder per externalitzar el problema, per excloure’l del model social. Per donar-li la causalitat i la culpa a l’individu i a la ciutadania, i no a l’estructura i a les relacions de poder que la sustenten.

“La masculinitat la tenim incorporada en els comportaments, les actituds i les creences de la vida diària de les persones socialitzades com a homes”

I la pregunta clau i que em porta a un tema més concret que volia reflexionar: què és això que els homes treballin la masculinitat?

Primer em ve al cap: què és la masculinitat? Bàsicament són les característiques i categories de dominació que el model social patriarcal atribueix al gènere masculí. Aquestes característiques, les tenim incorporades en la construcció de la nostra identitat masculina i en els comportaments, les actituds i les creences de la vida diària de les persones socialitzades com a homes.

Si tornem al moment que naixem i diuen que tens penis, et tocarà endreçar-te a la societat d’una determinada manera. Hauràs de ser una persona forta, que no podràs plorar, hauràs de saber ser dominant, t’hauran d’agradar les dones i ser possessiu amb elles, hauràs de construir una sexualitat centrada amb el teu penis que et diu constantment que ets un home o hauràs de saber entendre les coses d’una forma racional deixant de banda les emocions. Això és només una petita part de tot el que comportarà estar emmarcat en la identitat masculina.

Tanmateix, tampoc ho acabo d’entendre: com els homes podem treballar per canviar una cosa que de base està construïda sobre unes característiques que ja creen desigualtats? És aquí quan em ve al cap una altra paraula: desconstrucció.

“L’única manera de treballar la violència masclista des del rol dels homes és des d’una perspectiva desconstruccionista”

Podríem dir que fa referència al fet de desfer una cosa, per tornar-ne a fer una de ben diferent. Però és important el fet de destruir-la, no de refer i reconstruir-ne a sobre una altra ja feta. Si fem el símil amb una casa, seria que no l’hem de renovar i fer-la més bonica, sinó que millor tirar-la a terra i plantejar-nos si realment volem o necessitem aquesta casa.

Al voltant d’aquesta paraula, em ronda que l’única manera de treballar la violència masclista des del rol dels homes, és des d’una perspectiva desconstruccionista (no vull deixar de comentar la violència micromasclista… essent la petita, la dels comportaments i actituds inconscients i del dia a dia que encara són més difícils de veure i canviar perquè els tenim super interioritzats).

“La feina ha de ser, per una banda, de desempoderament i de renúncia d’uns privilegis, i per l’altra,  d’identificació i desenvolupament d’unes mancances”

Em refereixo als rols, perquè no crec que els homes haguem de treballar les desigualtats de gènere de la mateixa manera que ho fan les dones ni els grups de dones feministes: No, perquè partim de posicions de poder diferents; No, perquè les desigualtats i opressions que rebem del patriarcat són amb graus i intensitats totalment diferents al de les dones; No, perquè hem de descobrir els nostres propis processos i els nostres propis límits; No, perquè fa dos dies que ho estem treballant i les dones i els moviments feministes ja fa uns quants segles de més que ho treballen; i No, perquè la feina ha de ser, per una banda, de desempoderament i de renúncia d’uns privilegis, i per l’altra,  d’identificació i desenvolupament d’unes mancances.

Però, no hi ha homes que parlen de noves masculinitats i diuen que ells també pateixen  perquè el patriarcat i la masculinitat hegemònica també els oprimeix a ells com a homes? Sí, però sempre hi ha un “però”, i aquest, s’ha de mirar amb lupa per vigilar de no caure en les trampes i les teranyines del patriarcat.

Pensem-ho primer amb una altra pregunta: què són les noves masculinitats? El pamflet ens diu que són homes que lluiten per una masculinitat diferent i més respectuosa amb les dones. Una masculinitat més sensible, més maternal, més igualitària, no violenta,…

“Les noves masculinitats són una forma avançada de reproducció de les desigualtats de gènere”

dona lavabo_Larry Towell
Larry Towell

Però una vegada més, el que em ve al cap és ara una sentència ben diferent: Les noves masculinitats són una forma avançada de reproducció de les desigualtats de gènere.

Hem de reivindicar alguna cosa com a homes? S’ha de reivindicar quelcom que es digui “masculinitat”? Per molt que sigui “nou”, a mi em sembla una mica estrany tot plegat. Si hem de reivindicar quelcom, millor fer-ho com a persones, però mai com a homes. Us imagineu que durant la lluita pels drets dels negres a Estats Units hi hagués un moviment d’homes blancs que per minimitzar el seu racisme proposessin una nova forma de ser blanc més respectuosa amb els negres? Seria una bona solució o seguiríem establint un binomi entre blancs i negres?

No dubto de les bones intencions de molts homes que van en aquest línia, i segur que aconsegueixen molts bons resultats en l’àmbit de la intervenció amb persones que etiquetem com a maltractadores. Però no crec que aquesta visió sigui des d’una mirada que vagi en la direcció de trencar les violències estructurals.

Darrera pregunta: els homes s’han de reunir per treballar les masculinitas? Em volten diverses respostes en la meva nebulosa mental. Entenc que sí, però sempre si és des d’una perspectiva crítica, responsable, sensible i desconstruccionista de la masculinitat.

També entenc que els grups d’homes, millor que ens quedem en un treball d’àmbit privat i personal. Sembla ser que ja portem massa segles acaparant i dominant l’àmbit públic, potser millor que aquesta vegada ens quedem en un segon pla.

“L’arrel del problema potser l’hauríem de buscar en el fet que es crea un binomi de sexes i, que aquest binomi, estableixi unes característiques per gèneres”

Per acabar, i retornant al gènere. El que fonamenta les desigualtats de gènere, és doncs, el fet de relacionar unes característiques personals i socials, amb una fet tant estúpid com que neixis amb penis o amb vulva. Perdoneu per l’estupidesa, però dic estúpid no per treure-li importància, sinó perquè s’estableixen construccions socials d’identitat i desigualtat per aquest fet tant purament biològic.

Em ve al cap que l’arrel del problema potser l’hauríem de buscar en el fet que es crea un binomi de sexes i que aquest binomi, estableixi unes característiques per gèneres (masculí i femení) en un model social de relacions basat en les desigualtats.

Si construïm una nova masculinitat, el binomi seguirà existint. Potser serà un amb un sistema de sexe-gènere una mica més igualitari, però seguirem donant com a vàlid un model social de gèneres que ens digui com ens hem de construir en el moment que diuen que tens vulva o que tens penis.

I l’última cosa que em ronda pel cap és que si hem de fer una mirada cap a l’horitzó, cap a quin tipus de societat i persones volem, potser millor fer-ho cap a un model lliure de gèneres. No?

About telefonroig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *