Judit Canela Grau

Charlton Heston i els indignats

Internacional

Carlos Marqués-Marcet

(article publicat a la revista Antítesi número 0. Hivern 2013)


Durant els últims vint anys de la seva vida, l’actor i activista polític Charlton Heston va canviar les marxes amb Martin Luther King per passejades amb els Bush i va treure’s la jaqueta de lluitador contra la guerra del Vietnam per la de la presidència de la National Rifle Association. Molta gent encara recorda la imatge de Michael Moore obligant-lo a disculpar-se per haver organitzat una reunió de la NRA escassos mesos després de la matança a l’institut de Columbine. Sense voler detallar el constant drama humà conseqüència del fàcil accés a armes de foc i sense la intenció de castigar una figura tan necessària com la de Michael Moore, m’agradaria assenyalar un punt que el cineasta va passar per alt en el seu emotiu documental: el gest revolucionari que, involuntàriament, encarna la lluita de Heston, la defensa del conegut Second Amendment (Segona Esmena) a la Constitució nord-americana.

Juny Brullet
Juny Brullet

Després d’una sanguinària revolució contra la dominació anglesa, James Madison i la resta dels pares de la pàtria dels Estat Units es van afanyar a redactar i ratificar una constitució que els permetés recaptar més impostos i per pagar, així, els deutes que havien contret durant la guerra. Tant és així, que no va ser fins la primera sessió del Congrés que Madison va passar les esmenes conegudes com el “Bill of Rights”, una mena de declaració de drets de tots ciutadans en defensa dels abusos de poder dels governants.

La primera d’aquestes esmenes establia en un sol article (en una constitució molt avançada per a la seva època) la llibertat de religió, la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa, la llibertat de reunió i el dret a reclamar al govern.

“S’obre un espai on la revolució pot quedar legitimada dins de l’ordre constitucional”

La segona esmena, pensada precisament per defensar aquestes llibertats, estava dedicada únicament i exclusiva a tan sols un dret: “A well regulated militia being necessary to the security of a free State, the right of the People to keep and bear arms, shall not be infringed”. El dret de tothom a posseir i portar armes. Tot i que existeixen molts debats sobre les diferents interpretacions d’aquest article, una de les més acceptades és que el poble té dret a agafar les armes en cas que perilli la seva llibertat.

Filla d’una revolució, la Constitució nord-americana conté dins del seu propi cos -almenys en la teoria- el dret a alçar-se en armes en cas de necessitat. D’aquesta manera es trenca un dels principis fundacionals de l’estat-nació occidental, el monopoli de la violència, i s’obre un espai on la revolució pot quedar legitimada dins de l’ordre constitucional.

“La Constitució nord-americana conté dins del seu propi cos -almenys en la teoria- el dret a alçar-se en armes en cas de necessitat”

Der-vierte-Stand
El quart estat. Giuseppe Pellizza da Volpedo

Ja a l’any 2003 amb seu llibre Stato di eccezione (Estat d’excepció), el filòsof italià Giorgio Agamben desmuntava l’oposició clara entre democràcia i dictadura, com a paradigmes de govern dominants al nostre món contemporani, tot proposant una lectura molt més propera a la nostra realitat política a partir de “l’estat d’excepció”. Agamben no arrela aquest paradigma en la coneguda tradició de la dictadura romana que, segons el codi romà, consistia a atorgar poders plens (tot el pes de la llei) al dictatore. L’arrel de l’estat d’excepció l’hem de trobar en una altra figura de la tradició jurídica romana no tant estudiada: el iustium. La traducció del iustium més o menys seria “suspensió temporal de la llei”; és a dir, un buit de llei on, en cas detumultus, es feia una crida a prendre les mesures que calguessin per garantir la supervivència de l’Estat. D’aquesta tradició sorgeix l’estat d’excepció modern, com un intent d’incloure l’excepció mateixa de la llei dins de l’ordre jurídic normal a base de crear una zona d’indistinció en la qual la llei i els fets coincideixen. Un espai que no és ni transgressor, ni executor, ni legislatiu respecte la Llei, sinó que està situat en un absolut “no lloc” legal. No és que la Llei canviï, ni que deixi d’existir, sinó que la Llei perd el seu valor d’execució. És des d’aquesta perspectiva que Hitler i Mussolini no poden ser considerats dictadors, ja que no van derogar les respectives constitucions (la Constitució de Weimar i l’Estatut Albertí), sinó que van construir una segona estructura, sovint no formalitzada, que podia coexistir gràcies a l’estat d’excepció; una mena d’estat dual.

Aquesta mateixa perspectiva amb què l’any 2001 Bush va permetre, mitjançant l’USA Patriot Act, detenir estrangers sospitosos de posar en perill “la seguretat nacional dels EUA”, de manera que els detinguts no tan sols no tenien l’estatus de presoner de guerra tal com està establert a la convenció de Ginebra, sinó que tampoc tenien l’estatus de persones detingudes segons les lleis americanes. O sigui, que des de l’òptica judicial eren uns éssers innombrables i inclassificables.

agambenPerò no hem de pensar en l’estat d’excepció com a cas aïllat, sinó com el paradigma dominant a la política des del final de la Primera Guerra Mundial. Una de les proves més evidents d’això és el constant abús dels decrets llei, completament acceptat, per part de tots els executius de democràcies occidentals. El parlament deixa de ser la força sobirana del poder legislatiu i es limita a ratificar els decrets promulgats pel poder executiu, col·lapsant d’aquesta manera el principi democràtic fundacional de la separació de poders, quelcom que tots els polítics i juristes coneixen molt bé, però que sembla amagat a l’opinió pública. L’estat d’excepció es presenta a si mateix com una necessitat, però el principi de necessitat és sempre subjectiu, s’escapa del terreny jurídic, del llenguatge, i entra dins el terreny de l’acció, de la vida.

“Aquesta crisi no és un ressorgiment d’antigues dictadures amagades sota complots econòmics, sinó la més absoluta refinació i posada en pràctica del paradigma de què ens parlava Agamben: l’estat d’excepció”

Pocs anys després que la famosa crisi de les “subprime”(1) estigués a punt de col·lapsar el sistema financer mundial, moltes de les anomenades democràcies occidentals es troben ara enfonsades en una crisi econòmica que sembla no tenir fons, fins al punt que acèrrims defensors del sistema intenten parlar ara amb un llenguatge que els hagués sonat a broma fa uns anys: “taxació d’operacions financeres”, “limitació per llei dels sous dels executius”, “refundació del capitalisme”. A la festa de la Unió Europea s’hi ha afegit un altre convidat: una complicada xarxa d’operacions financeres en què han quedat involucrades les arques d’alguns dels estats membres, la coneguda com a “crisi del deute públic”. Atès que l’accés a finançament i, conseqüentment, la governabilitat d’aquests països depenien en gran part dels informes que en feien les “agències de qualificació”(2)(de sobte famoses i importantíssimes), algunes veus resistents es van alçar per denunciar el que anomenaven “dictadura dels mercats”; capaç de col·locar governs afins a Itàlia i a Grècia, anul·lar convocatòries de referèndums i marcar les polítiques econòmiques de gairebé tots els altres països.

Però no ens podem deixar enganyar, aquesta crisi no és un ressorgiment d’antigues dictadures amagades sota complots econòmics, sinó la més absoluta refinació i posada en pràctica del paradigma de què ens parlava Agamben: l’estat d’excepció. Sota el signe de la necessitat provocada per la crisi i responent a les necessitats dels poders econòmics que ens han ficat en aquesta crisi però que ara no saben com sortir-ne, els poders executius de la Unió Europea s’ajunten en reunions maratonianes(que acabin a les cinc del matí es un símptoma inequívoc que realment s’estan deixant la pell pels ciutadans del seu país) i decideixen les “mesures urgents” que els estats hauran d’acceptar. Les decisions ja estan preses, el com i el quan es posa a debat. Els parlaments, un cop més, es dediquen només a ratificar aquestes mesures i, si cal, reformen constitucions per permetre que aquestes lleis siguin aprovades. Un estat d’excepció on la tasca dels parlaments és únicament la d’emmascarar aquesta zona d’indistinció real entre fets i llei. Aquesta indistinció queda posada en ridícul quan el governs la tenen tan assumida que acaben dictant mesures sense haver creat les condicions de buit legal, incorrent directament en il·legalitats, com és el cas de la Generalitat i el seu intent d’endarrerir la paga de Nadal al seus funcionaris.

“La crítica de la violència ha de venir del debat dins l’esfera dels mitjans, independentment de la finalitat a la qual serveixen”

Acampada en Barcelona (Plaza Catalunya)
Fotomovimiento. Acampada 15M Pl Catalunya

El 15 de juny de l’any 2011 un grup de gent provinent de diferents moviments socials de Catalunya, sota l’aixopluc d’aquest heterogeni moviment de protesta conegut popularment com a 15-M o indignats, van intentar impedir la reunió del Parlament de Catalunya on s’havien de prendre tota una sèrie de mesures que atacaven de ple la sanitat i l’educació públiques, pilars del ja moribund estat del benestar(3). La tensió va acabar en escenes violentes, i una part important de l’opinió pública va voler utilitzar els fets per desprestigiar el moviment. Es va obrir un debat sobre el mal que havia fet una violència que no tenia sentit, ja que era evident que tampoc aturarien la sessió. Per interpretar aquests fets dins del marc de l’estat d’excepció, val la pena rescatar el concepte de Benjamin de la “violència pura”, que Agamben també cita al seu llibre. Violència o poder (la paraula alemanya Gewalt pot ser traduïda de totes dues maneres) pura (no de puresa, sinó de purificació). Argumenta Benjamin que, mentre la violència jurídica és sempre només un mitjà per a un fi (dissoldre una manifestació, per exemple), la “violència pura” no és mai simplement un mitjà per a un fi concret. No es tracta aquí de debatre sobre els objectius de la violència, sobre l’infèrtil debat de si el fi justifica els mitjans. Tal com ens va assenyalar Benjamin, la crítica de la violència ha de venir del debat dins l’esfera dels mitjans, independentment de la finalitat a la qual serveixen. Un esclat. Aquesta és la força de l’eclèctic moviment dels indignats, amb violència física o violència no física, la de ser un pur esclat. La incapacitat de formular una alternativa política al model actual no és una feblesa d’aquest moviment de masses, és una conseqüència de la seva essència: el moviments dels indignats no havia de ser res més que el que el seu nom indica, una indignació sense finalitat.

“El dret a resistència suposa una manera d’intentar incloure l’excepció a la norma dins de la norma, l’acceptació de saltar-se la norma “en cas de necessitat””

La lluita de Charlton Heston contra el monopoli de la violència estatal troba molts ecos en altres constitucions que incorporen el dret a resistència en els seus estatuts. Igual que l’estat d’excepció, el dret a resistència suposa una manera d’intentar incloure l’excepció a la norma dins de la norma, l’acceptació de saltar-se la norma “en cas de necessitat”. I sí, de la mateixa manera que podríem pensar que Charlton Heston defensa el Second Amendment per defensar la llibertat de religió, premsa, etc., podríem intentar defensar els indignats dient que defensen més “democràcia real”. El fet interessant ipurament revolucionari, no lligat a cap finalitat, és per això el seu simple desig real: que el Charlton pugui jugar amb les seves joguines de foc i que els parlamentaris haguessin de suspendre el ple.

D’altra banda, gairebé contradictòria, qualsevol revolució necessita també una estratègia.


(1) Paraula ràpidament instaurada en l’imaginari popular com a sinònim de “causant de tots els mals”, desplaçant així termes passats de moda amb connotacions desagradables tals com “crisi estructural”.

(2) Com és que no n’havíem sentit a parlar mai, abans de la crisi del deute públic?

(3) Vull aquí mostrar la meva divergència amb un cert corrent entre els moviments d’esquerra que no creuen necessària la defensa de l’estat del benestar perquè consideren que aquestes conquestes socials que tanta suor i sang han costat al moviment obrer són en realitat una manera d’apaivagar la força revolucionària per part del capitalisme. “Deixeu-la caure i el poble s’aixecarà”, diuen. Que se sàpiga, un país sense sanitat i amb una educació pública que fa vergonya com els Estats Units no ha sigut un cau especial de revolucions, així com els tant freqüentment citats països escandinaus no presenten una taxa menor de mobilització inferior a la nostra, com demostra el ja desgastat cas d’Islàndia. L’estat del benestar no anestesia la revolució, ho fa el fet d’externalitzar l’explotació abusiva a països llunyans, que fa pujar el nivell de vida i ens permet suplir fàcilment les nostres necessitats. Només la necessitat fa la revolució.

About telefonroig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *