Bansky

Cultura popular: de la supervivència d’un poble a la lluita de classes

Cultures

Albert Giner/ politòleg (article publicat a la revista Antítesi número 0. Hivern 2013)


“Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.”  (Ovidi Montllor)

Enric Vernet
Enric Vernet

Tot i que la magnificència del títol pugui donar a entendre que et trobes davant d’una profunda teorització política sobre la cultura popular catalana, no voldria pas generar falses expectatives a cap persona que pugui mostrar interès o, si més no, curiositat pel tema; així que m’avanço un xic als fets i pronostico que aquestes ratlles no seran sinó una reflexió, encara que, ben meditada i estructurada, sobre el paper de la cultura popular en el procés d’emancipació social i nacional del poble català.

I què millor que definir què és i com s’estructura el poble català per tal d’entrar en matèria i començar a dibuixar algunes línies per al debat.

“Aquesta realitat cultural i lingüística es troba fragmentada i gaudeix, o més aviat pateix, diferents graus d’autonomia en funció de la divisió autonòmica o l’estat al qual pertany”

Com bé sabem, i és ben present a la saviesa popular, els Països Catalans són aquells territoris de parla catalana des “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”. Aquesta realitat cultural i lingüística es troba fragmentada i gaudeix, o més aviat pateix, diferents graus d’autonomia en funció de la divisió autonòmica o l’estat al qual pertany (curiosa forma d’expressió la de “pertànyer” a algun altre centre de poder quan no ens hem mogut de casa; fet que m’evoca al paradigma estructuralista del model conceptual de les relacions internacionals, popularment conegut com a imperialisme).

Aquesta realitat espremuda i esmicolada en bocins està caracteritzada per diferents realitats socioeconòmiques, heretades de la Revolució Industrial i emmotllades per les diferents polítiques capitalistes d’explotació dels territoris fins a dia d’avui; de manera que se’ns presenta un mapa on també apareix una diferent estructuració de la burgesia i de les classes populars respecte el sistema productiu i la propietat dels mitjans de producció.

Així doncs, podem observar com la burgesia dels diferents territoris s’ha postulat a una banda o a l’altra de l’eix nacional en funció dels interessos econòmics i de l’obtenció del màxim benefici. Resulta curiós, doncs, veure com la burgesia del País València o de les Illes s’ha alineat amb l’espanyolisme més recalcitrant i, en canvi, la burgesia principatina s’ha presentat i es presenta com el màxim exponent de catalanitat després del Rei en Jaume.

Vist això, avançarem una mica més, i per a això et proposo un petit exercici de definició lògica de conceptes.

“És cert que en aquell moment la classe treballadora no disposava de gaire temps ni recursos per aturar-se a reflexionar sobre quines pràctiques comunes realitzava en un territori determinat al llarg de les diverses generacions”

La recuperació, o més aviat, la valorització de la cultura popular no és un invent dels catalans i les catalanes, sinó que prové d’una tendència ideològica i nacionalista del segle XIX, impulsada pels països de l’Europa Occidental i anomenada nacionalisme romàntic, que comprèn un reguitzell de costums atribuïts a un determinat poble i embolcallats amb un paper de color patriòtic, que en configuren una suposada personalitat històrica. Si bé és cert que tota cultura disposa d’uns costums determinats que han perviscut al llarg de la història, també és cert que en aquell moment la classe treballadora no disposava de gaire temps ni recursos per aturar-se a reflexionar sobre quines pràctiques comunes realitzava en un territori determinat al llarg de les diverses generacions. Per contra, qui sí que gaudia de temps i recursos per a realitzar aquestes tasques era la burgesia, que disposava de la propietat dels mitjans de producció.

Sorprenent cruïlla d’interessos en la qual ens trobem tot just, i que podem traslladar a qualsevol moment de la història contemporània.

Per una banda, tenim una burgesia nacionalista (del que sigui, principalment del capital) que es dedica a posar un copyright a determinades expressions culturals, en gran mesura, de mateixa arrel burgesa, a més de subvencionar-les tot erigint-les com a fruit de veneració per part de tot un poble.

Per l’altra banda, existeix una classe treballadora que, desentesa d’aquest remolí burgès exhibicionista i ostentós (digna de la pel·lícula La grande abuffatta de Marco Ferreri), segueix emprant la cultura i els esports populars com a eina per a la defensa de la identitat, com a mitjà d’integració, com a expressió enfront de la progressiva privatització de l’espai públic i la destrucció del territori i, també, com a part fonamental d’un internacionalisme solidari.

Resulta, doncs, que els trets culturals de les classes populars esdevenen un mitjà d’aprenentatge perquè no oblidem d’on venim i cap a quin horitzó dibuixem un futur digne. També són vitals perquè siguem conscients que som els esclaus i les esclaves d’un sistema de producció piramidal, on qui mana no ens aprecia gaire i on l’explotació de l’ésser humà per l’ésser humà ha estat posada en nòmina.

“Els trets culturals de les classes populars esdevenen un mitjà d’aprenentatge perquè no oblidem d’on venim i cap a quin horitzó dibuixem un futur digne”

I tot això, evidentment, no agrada a les classes dominants, que intenten, aferrissadament, empresonar totes aquestes expressions en un marc legal, en un reconeixement patrimonial i en una cursa de fons en el laberint burocràtic de les subvencions.

Fita (mira de fit a fit), doncs, el teu voltant; fem un viatge als barris, viles i pobles dels Països Catalans, i veurem què s’enfronta al model de cultura privat, elitista i subvencionat.

DSC05343
Exhibició de bèlit a la Sagrada Familia, 2012.

Un exemple que darrerament està rebent ressò, tot i que es tracta d’un esport tradicional i històricament molt arrelat (pregunta-ho als avis i les àvies), és el bèlit. Sense entrar a explicar-ne els detalls tècnics, només cal fer palès que es practica a l’espai públic, sovint, de forma espontàniament planificada, ja que en alguns municipis trepitjar sòl “enjardinat” és considerat un delicte contra el civisme, i la gent se les ha d’empescar com bonament pot. A més, té parents molt similars a diferents indrets del món, fet que facilita que persones de diversos orígens geogràfics en puguin compartir la passió.

Un altre exemple n’és el cant improvisat, pràctica ancestral de transmissió oral, que últimament també rep força atenció. Es tracta de trobar-se en algun espai, disposar, si es vol, d’algun instrument i cantar allò que ens passi pel cap amb l’estructura mètrica de quatre versos octosíl·labs i rimant-ne el segon amb el quart –com és el cas dels garrotins-. Una pràctica que, quan es realitza en determinats espais “públics”, també està perseguida per la llei, no fos cas que algú l’aprofités per fer propaganda antisistema o pogués ocasionar molèsties al veïnat per aquest motiu. Arreu dels Països Catalans en podem trobar diverses expressions, com ara el “Cant d’albaes” del País València, la “Glosa” de Mallorca, les “Jotes picades” de Terres de l’Ebre o els “Garrotins” de ponent, entre d’altres. Tots aquests cants es caracteritzen, principalment, per fer sàtira humorística i per esdevenir una eina de crítica als diversos estaments.

Bé, després d’aquests breus exemples (dels quals en podem trobar un fotimer, tant en èpoques passades, com en l’actualitat, i al futur, esperem-ho!), em toca anar enllestint, doncs m’he passat de volada.

Tinc la sensació d’haver obert molts fronts però no haver pogut aturar-m’hi gaire en profunditat. El cas és que, a mesura que anaven aflorant idees, se m’obrien nous debats i tenia la necessitat de plasmar-los, encara que només fos a tall introductori. Sé que, possiblement, a aquestes alçades, hi hagi algunes persones que hauran abandonat la lectura, però si tu segueixes aquí, i aquestes reflexions t’han remogut el pensament, et convido a tornar a ocupar places i carrers, i a fer-la petar sobre la cultura popular. La teoria política la fan els teòrics i les teòriques, però les idees sorgeixen de la gent que comparteix neguits i els dóna forma tot proposant-los al conjunt de la societat.

About telefonroig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *