Dona armènia de 106 anys defensat la seva casa

“Hem de repensar les maneres de produir coneixement des d’una perspectiva feminista”

Feminismes

Entrevistem a Barbara Biglia

Pau Zabala Guitart (article publicat a la revista Antítesi número 0. Hivern 2013)


La Bàrbara explica que a Catalunya i a l’Estat espanyol els estudis de gènere i els feminismes no són una especialitat reconeguda en l’àmbit acadèmic i que, per tant, ella dóna classes en diferents àrees. La seva implicació en el feminisme no ha sorgit a la universitat, sinó en els moviments socials. Va fer el doctorat de psicologia social sobre narratives de dones en les relacions de gènere dins els moviments socials.


Parlem sovint de la violència de gènere, però realment la majoria de persones no entenem bé el que vol dir. Ens podries explicar una mica què significa violència de gènere?

El més característic de la violència de gènere és que el seu desenvolupament està relacionat amb les relacions de poder generalitzades que hi ha a la nostra societat. No és alguna cosa que s’hagi de produïr obligatòriament entre un subjecte masculí i un subjecte fememení, sinó que la característica és que reprodueix aquestes relacions de poder. Una violència de gènere pot ser institucional o de diferents formes, però es caracteritza per basar-se en aquests mecanismes de poder per poder-se mantenir i perpretar.

Per què quan parlem de feminisme li posem el plural i en diem feminismes?

Uf! Amb això podem anar molt lluny… Jo crec que s’ha de posar el plural perquè no hi ha una sola visió feminista sinó que hi ha moltíssimes. Ningú es pot derogar el dret a dir que els seu feminisme és l’únic possible, encara que no estiguis d’acord amb el que postulen altres visions feministes. Per aquest respecte entre diferents visions, trobo important poder utilitzar el plural. Dins el feminsime hi ha diverses opcions: des de les que estan més relacionades a visions del feminisme com a un moviment polític o una teoria política que suporta les dones en quant a dones (són les que tenen una visió molt més essencialista del subjecte), fins les que es troben a posicions que diuen que no és una qüestió relacionada amb els organs sexuals, sinó que és una posició política que sorgeix a través de la lluita de les dones, i que s’ha anat evolucionant i modificant, d’una manera que inclou molt més i molt més enllà del que són els seus cossos o la biologia… Això podria ser un intent de resposta ràpida…

“Ningú es pot atorgar el dret a dir que els seu feminisme és l’únic possible”

Si ens adentrem al camp de la investigació, en el qual tu t’hi dediques, a què us referiu quan parleu de paradigmes crítics que utilitzin metodologies feminístes?

Per explicar això és important la qüestió epistemològica. Diguem que la ciència, històricament ha estat construïda en masculí, o millor dit, masculinitzada. S’ha basat en un pressupost heteropatriarcal i ha estat molt androcèntrica. Això ha provocat que la ciència, fos molt excluient de totes aquelles vivències i experiències de subjectes que no estan al llocs de poder, entre els quals, les dones. Des d’un principi, la ciència s’ha basat en les idees utòpiques de que fós possible conèixer la realitat d’una manera objectiva (i poder-la controlar), de que els cientifics fóssin un subjectes que simplement aplicaven unes tècniques (el que se li diu el mètode científic) i de que, independentment del subjecte que estava aplicant aquesta tècnica, els resultats haguéssin estat el mateixos.

Les primeres feministes que han començat a criticar aixó, han mostrat com en realitat la ciència s’ha desenvolupat produint una serie de biaixos, entre els quals, l’androcentrisme és un dels més coneguts i més fàcils d’explicar. Per exemple, quan es feien proves mèdiques només amb subjectes masculins els resultats podien dir que aquest medicament anava bé. Però si després ho provaves amb un subjecte femení, podien tenir uns efectes molt diferents i no testats. Aquest exemple amb les medicines és molt visible, però també ho podem veure amb qüestions socials. Les reaccions dels subjectes educats en femení o en masculí ja eren molt diferents. Aquest és un dels biaixos que s’ha detectat més facilment.

“La ciència s’ha desenvolupat produint una serie de biaixos, entre els quals, l’androcentrisme és un dels més coneguts i més fàcils d’explicar”

Imatge del llibre "Estado de Wonderbra". Virus Ed.
Imatge del llibre “Estado de Wonderbra”. Virus Ed.

A partir d’això, s’ha començat a criticar el que proposava la ciència clàssica i, dins de la mateixa, hi ha hagut moviments que la qüestionen. Per exemple, Khun ja fa molt temps que va començar a parlar que els paradigmes científics s’expliquen en el fet que tot coneixement és en basa en un paradigme, i que simplement és capaç de produir coneixement dins d’aquest.

Fa falta una roptura de paradigma perquè els coneixements puguin ser molt més amplis. Sinó, d’alguna manera o altra, estarem reproduïnt una mica més del mateix. Després, també trobem tot el que és la teoria del caos, les teories crítiques, el post-estructuralisme,… que han anat fent més complexa aquesta visió. Dins d’aquests desplaçaments, les teories epistemològiques feministes també han anat modificant-se i fent-se més complexes.

Si en un principi, es deia que s’havien d’estudiar també les dones com a objecte d’estudi, després s’ha proposat que les dones havien d’entrar en els espais científics per produir coneixements menys sesgats i menys esbiaixats, és a dir, que havien de ser també subjectes productores de coneixement. Ara, jo crec que hem de fer un pas més enllà, i el que hem de fer és repensar les maneres de produïr coneixement des d’una prespectiva feminista que abarqui tot el procés de producció de coneixement. Que això no sigui directament depenent del gènere del subjecte que estàs fent la recerca, sinó que aquest sigui un subjecte on estàs aplicant un treball coherent amb unes visions epistemològiques i que estan desenvolupades dins el que ha estat el pensament epistemològic feminista.

Quines diferència hi ha entre una investigació amb perspectiva feminista o amb perspectiva de gènere?

Poden haver-hi diferències o no. És a dir, hi ha gent que està aplicant una perspectiva de gènere, però tot i això, el gènere és un terme que no implica automàticament una posició política. Aquesta és la diferència bàsica.

El feminisme és una postura politica. En canvi, de vegades, hi ha qui diu que s’ha de treballar amb qüestions de gènere i simplement fa referència al fet que s’ha de treballar tenint en compte el gènere dels subjectes i no tant les pràctiques de producció de coneixement. Hi ha gent que ho fa amb perspectiva de gènere d’una manera molt més complexe.

“Hi hagi molta gent que no té una perspectiva de gènere, que mai ha estat involucrada en treballs feministes i que ha aprofitat l’avinentesa perquè és una nova àrea d’investigació”

També s’ha popularitzat molt el terme gènere i és molt més acceptat que l’us de concepte de feminisme. Per exemple, hi ha una serie de fons de subvencions que s’aconsegueixen si es treballa amb una línia de gènere. Això produeix que hi hagi molta gent que no té una perspectiva de gènere, que mai ha estat involucrada en treballs feministes i que ha aprofitat l’avinentesa perquè és una nova àrea d’investigació. Simplement diuen que fan una anàlisi de gènere perquè estàn fent una anàlisi diferenciada entre homes i dones i punt, sense tenir un visió molt més complexe.

Amb la paraula femisme encara no passa, perquè és una paraula que no està ben vista i si la utilitzes és perquè creus en ella d’una manera o d’una altra (que com hem vist hi ha diversos feminismes…) Difícilment te la pots posar com a medalla perquè no et dóna punts… al contrari, te’ls treu…

Una altra concepte que hem sentit i del quel voldriem seber-ne més és el de interseccionalitat. Què és i quins debats s’han creat al voltant d’aquesta idea i dins dels feminismes?

La interseccionalitat és un terme que apareix per explicar les especificitats i les vivències de les dones negres. Sorgeix, en part, com una crítica a un determinat feminisme que ha sigut una mica cec davant les diferències que hi ha entre dones i que ha produit l’exclusió de moltes d’elles. Aquestes feministes han parlat molt de la necessitat de tenir en compte, que en la vivència, per exemple, d’una dona negre, les descrimacions que pateix no són les mateixes que les d’una dona blanca ni són tampoc la suma de les dues.

A partir d’aquí, el terme s’ha popularitzat i ha estat adoptat també dins d’altres contextos: per descriure no solament l’experiència de les dones negres, sinó l’experiència de les dones en general parlant del fet que cada una de nosaltres pertanyem a múltiples grups socials, en el que estem atravessades per diferents rols, imposicions,… que es creuen d’una manera particular. No solament aquest fenòmen es produeix en les dones, sinó també en els homes, però s’utilitza més per analitzar la vivència de les primeres.

“Existeix un ús pervers en la paraula interseccionalitat”

Sobre els debats que ha creat, n’hi ha diversos. Com sempre, hi ha la qüestió, de nou, de la popularització o de l’adaptació políticament correcte del terme. De vegades, això ha portat que aquest terme -pel que jo tinc entès de les crítiques que es realitzan en els àmbits de les ciències polítiques no tant a nivell nacional on encara no s’ha populatitzat el seu ús- s’utilitzi per desprestigiar el que és la política feminista. Es diu que si totes estem atravessades per diferents elements, ja no fa falta parlar de les diferències de gènere o de les diferències que hi ha educatives i de poder entre subjectes masculins a feminitzar perquè hem de parlar de les diferències en plural. En aquest sentit, hi ha un ús pervers de la paraula interseccionalitat, que no és, ni molt menys, l’ús que en feien les femininstes negres. Aquesta perversió és molt criticable.cuadre

D’altra banda, també hi ha algun sector del feminisme que té una certa resistència cap a aquest terme, perquè adopta una visió més essencialista del feminisme i considera que el seu ús posa en dubte la predominància del treball amb la discriminació del subjecte femení. Les feministes que creuen que el subjecte femení, d’alguna manera té unes característiques particulars de naixement, o fins i tot abans del naixement, són reticients a la utilització de la interseccionalitat perquè diuen que no té en compte aquesta qüestió.

Finalment, l’últim debat que jo he pogut veure, és d’algunes feministes negres que critiquen la generalització del terme interseccionalitat cap a qualsevol altra comunitat. D’aquesta manera, un terme que ha sigut pensat per l’especificitat de les dones negres, moltes vegades s’utilitza treien-li la càrrega política i l’especificitat que tenia. Tendeix a no absorvir la crítica que aportaven tot descontextualitzan-les. Fins aquí són els debats que jo conec que hi ha al voltant del terme…

“La vulguerització de les teories és un dels problemes que ens fa allunyar de la realitat”

Portem un estona parlant en termes teòrics per intentar entendre com funcionen les desigualtats de gènere, però ens agradaria saber la teva opinió -essent una persona que prové del moviments socials i de la lluita al carrer- sobre la contradicció que ens trobem moltes vegades en que els discursos teòrics estan molt allunyats de les percepcions i de les pràctiques de la gent del carrer.

Estic d’acord amb això que dius i crec que és un dels problemes que tenim. No tant que la teoria vagi més enllà de la pràctica, perquè això, per a mi, no és un problema; sinó que amb la teoria s’ha de poder posar i anar més enllà. Fins i tot sobre aspectes que no es poden posar en pràctica.

El problema, de vegades, és la vulgarització de les teories. Quan les teories són assumides per algunes persones com si donéssin identitat en el sentit que “jo sóc la més radical perquè m’he posicionat en aquesta teoria que és la més puntera…”, generalment són subjectes privilegiats. Aquestes persones es poden permetre fingir ser capaces, per exemple, de trascindir els rols de gènere. En la nostra societat no es poden trascendir els rols de gènere. Tu pots fer un intent, tenir una voluntat, fer un treball personal de canviar i trascindir tots aquets rols, però formes part d’una societat on aquests rols hi són i, aleshores, tota l’estona t’aniràs enfrontant a ells. Si estàs en un context privilegiat pot ser que aixó no t’afecti d’una manera molt forta, però sinó ho estàs, sí que t’afecta d’una manera molt forta. Està clar que si jo decideixo vestir-me de manera més masculina i presentar-me com si fos un noi, vaig a traballar i treballo a la univesitat, potser ningú em dirà res. Però si he d’anar a treballar al mercat o al supermercat, la gent em dirà coses. Aquests privilegis existeixen.

“Si llegeixes a la Butler, ella mai dirà coses que et facin pensar que sigui facil transitar entre rols de gènere”

Penso que això és en part el que està passant, per exemple, amb les teories queer. Existeixen algunes vulgaritzacions de les teories queer. Si llegeixes a la Butler, ella mai dirà coses que et facin pensar que sigui fàcil transitar entre els rols de gènere. Quan has de treballar amb persones que viuen la seva realitat a la vida normal i corrent i que no tenen una gran teorització de gènere, no pots partir des de “no facis això o allò, perquè hi ha una teoria que diu tal o qual”. Un dels perills, per exemple, és que algunes persones diran que al ser una construcció social per a tots i totes, la discriminació és igual per els homes i per les dones. Estem d’acord que els homes estan discriminats perquè han d’assumir un rol de gènere que no és lliure, però a la nostra societat hi ha relacions de poder que existeixen i que encara que els subjectes masculinitzats tinguin aquestes relacions i que també els afecti, aquestes discriminacions són diferents.

Com fer-ho per superar tot això? És la pregunta del milió… és molt complicat i jo crec que les persones que estan treballant més el dia a dia amb la realitat, tenen un paper molt important, i un paper que hauria d’estar basat en crear una connexió més contínua… el fet de fer teoria en una campana de cristall no porta enlloc, i el fet de fer pràctiques sense posicionar-se en la teoria, sense reflexionar i sense produir teoria, tampoc. Aquest és un dels problemes més grans: gent que fa pràctica, moltes vegades no té temps per produir teoria o per sistematitzar teoria. No és que no la produeixin, és perquè no la sistematitzen, no la publiquen o no la posen en coneixement de tothom. Sí que la produeixen al dia a dia i aquests dos mons s’haurien de relacionar molt més.

About telefonroig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *