Martí Casanelles. Vallcarca, barcelona

És l’espai, estúpid!

Espai públic

Andoni Egia, egiandoni@hotmail.com / Geògraf (article publicat a la revista Antítesi número 0. Hivern 2013)


“L’urbanisme és aquesta presa de possessió del medi ambient natural i humà pel capitalisme que, desenvolupant-se lògicament com a dominació absoluta, pot i ha de refer ara la totalitat de l’espai com el seu propi decorat” (G. Debord 1957).

vias-tren-alta-velocidad

En aquest article intentaré analitzar la manera com el capitalisme global ha mirat de superar les seves pròpies contradiccions mitjançant el procés de producció i destrucció de l’espai. Per a això, em centraré en les principals transformacions econòmiques esdevingudes des de la crisi de la dècada de 1970, ja que aquestes transformacions, van suposar la inauguració de l’actual cicle d’acumulació: la globalització neoliberal.

“L’espai i la seva producció s’han convertit en l’activitat clau sobre la qual s’ha assentat l’últim cicle expansiu de l’economia mundial”

L’argument principal girarà al voltant de les estratègies espacials que els capitalistes han utilitzat amb l’objectiu de recuperar la taxa de guany de les inversions productives i financeres. Per això, és important demostrar que l’espai i la seva producció s’han convertit en l’activitat clau sobre la qual s’ha assentat l’últim cicle expansiu de l’economia mundial.

Si no vaig errat i l’espai i la seva producció s’han convertit en la principal font de l’acumulació de capital, això voldrà dir que també s’hauran convertit en la principal font d’explotació i alienació de les classes desposseïdes. En aquest sentit, les lluites en defensa del territori (anti-TAV, anti- desenvolupistes) així com els moviments pel dret a la ciutat (okupació, espai públic…) han de ser contemplats com la nova forma que ha adoptat la lluita de classes en aquest nou context mundial. Si fins ara aquesta lluita de classes es trobava en el lloc de la producció (fàbriques…), ara s’ha estès per tot l’espai mundial i ha adquirit una centralitat política no sempre explicitada pels seus protagonistes.

NO ÉS CRISI, ES DIU CAPITALISME

L’origen de l’actual crisi econòmica mundial es troba en el fracàs del model de desenvolupament que van imposar les elits econòmiques i polítiques mitjançant el gir neoliberal en les dècades de 1970-1980. Durant els últims 30 anys, aquest model ha intentat recuperar l’índex de rendibilitat de les inversions capitalistes, que patia una caiguda continuada des de la dècada dels seixanta en els països industrials més avançats. Per això van ser necessàries una infinitat de reformes econòmiques i polítiques, que van transformar el model de desenvolupament econòmic i social imperant fins al moment. Es va passar d’un model rígid, verticalment jerarquitzat i basat en el desenvolupament industrial (fordisme), a un altre que és més flexible, que té forma de xarxa i que està centrat en el sistema financer-immobiliari (globalització neoliberal).

“L’escenari de la lluita de classes ha passat de la fàbrica a l’espai”

La reestructuració del sistema econòmic es va assentar d’aquesta manera sobre dues estratègies principals: primer, la producció de l’Espai com a Capital Fix i, segon, la producció de l’Espai com a Capital Variable:

Vinetas-crisis-Roto_EDIIMA20121130_0314_1Producció de l’espai en forma de capital fix, és a dir, producció de les infraestructures territorials necessàries per al procés de deslocalització productiva sobre la qual s’assenta la globalització. Aquestes infraestructures (ports, aeroports, autopistes, TAV…) són les que permeten la integració productiva mundial, és a dir, que un producte es dissenyi a Nova York, es produeixi a Taiwan i es comercialitzi a Europa. D’aquesta manera, s’ha aconseguit una recuperació parcial de l’índex de rendibilitat de les inversions industrials ja que, mitjançant l’explotació econòmica horitzontal (de país a país), el capital aprofita tots els avantatges comparatius que ofereix cada territori del planeta. Aquesta situació, per una banda, fa augmentar els beneficis industrials, en utilitzar una mà d’obra més barata i, per l’altra, és una amenaça per als sectors industrials que queden en els antics centres fabrils mitjançant la deslocalització de les seves plantes productives si no moderen les exigències salarials1.

D’altra banda, és important ressenyar que l’Estat espanyol s’ha convertit en el país amb més quilòmetres de traçat d’alta velocitat ferroviària per habitant i per km2, a més de ser també un dels principals països pel que fa al traçat d’autovies i autopistes. La proliferació de superports i d’aeroports ha estat també molt significativa, sobretot si tenim en compte que diverses d’aquestes noves construccions ni s’han utilitzat mai i tampoc sembla que hagin de ser utilitzades en el futur (aeroport de Castelló, Alguaire…). Tota aquesta producció d’infraestructures ha estat la base material sobre la qual s’ha pretès construir un nou model de desenvolupament. Crec que el nou model descrit fins ara hauria de ser conceptualitzat com a “CAPITALISME ASSISTIT”, ja que l’Estat ha passat de ser el regulador de l’activitat econòmica que es realitzava mitjançant la redistribució parcial de la producció social (Estat del Benestar), a ser el principal dinamitzador de l’activitat econòmica mitjançant la inversió en capital fix. D’aquesta manera, és el mateix Estat el que fa les inversions necessàries perquè els fluxos de capitals transnacionals es localitzin sobre un determinat espai geogràfic i es generi així un procés de “destrucció creativa”, que ha estat legitimat mitjançant el mantra que ha envaït el pensament únic col·lectiu i que repeteix que el que és bo per al capital, és bo per a la societat. Així, acabem anomenant “progrés” a un autèntic terrorisme geogràfic que ha inundat pobles i formes de vida2, que ha obert en canal els espais més simbòlics3 i que ha violat els nostres espais quotidians4.Tot això amb l’objectiu i el resultat d’expropiar les nostres formes de vida per vendre-les al mercat internacional.

Nus de la Trinitat, Barcelona
Nus de la Trinitat, Barcelona

Producció de l’espai en forma de capital variable, és a dir, producció i comercialització de l’espai orientada exclusivament al mercat. Aquesta producció ha servit de base pel procés de finançarització de l’economia, ja que l’especulació en el territori urbà ha fet créixer, principalment i de manera exponencial els beneficis de l’entramat financer-immobiliari-constructor. La finançarització de l’economia mundial va ser una de les poques sortides que tenien els grans capitals per ser invertits de manera rendible ja que, a causa del descens de la taxa de benefici en el sector productiu, hi havia una immensa quantitat de capitals que no tenien on dirigir-se. Aquest fenomen es potenciava per un procés continu de liberalització del sector financer a escala mundial que va conduir a un progressiu descens dels tipus d’interès. Això permetia accedir als préstecs hipotecaris a gairebé totes les classes socials. Cal recordar, també, que l’origen cronològic d’aquesta crisi se situa en les hipoteques escombraria que es van concedir als EEUU i que, en no poder ser retornades, van estendre la crisi financera per tot el cos econòmic mundial.

“El sector immobiliari en particular, i el de la producció de l’espai en general, han substituït la producció industrial com a activitat principal per generar acumulació de capital”

Per aquest motiu, vull plantejar la hipòtesi que el circuit secundari -sector immobiliari-, que buscaven els capitals per substituir el circuit principal en cas que la producció industrial perdés empenta, ja s’ha convertit, de fet, en el principal. Es a dir, el sector immobiliari en particular, i el de la producció de l’espai en general, han substituït la producció industrial com a activitat principal per generar acumulació de capital, com bé hem pogut observar en la crisi global que va començar el 2007 i que va tenir el seu origen en l’esclat de la immensa bombolla immobiliària que havia empès moltes economies centrals en els últims anys.

DELS ESPAIS DEL CAPITAL ALS ESPAIS DE L’ESPERANÇA

Per tot el que s’ha explicat fins aquí, crec poder afirmar que aquests processos sinèrgics de transformació de l’estructura econòmica, han donat com a resultat que la principal font d’explotació i d’alienació de les classes populars respecte a la possibilitat de gestionar el desenvolupament de les seves pròpies vides, es faci mitjançant la producció de l’espai en les formes de capital fix i de capital variable. Per aquest motiu, l’escenari de la lluita de classes ha passat de la fàbrica a l’espai, i l’objectiu d’aquesta lluita ha passat de ser la socialització de la producció industrial a ser l’autogestió de la producció espacial.

“Cal identificar les raons que hi ha darrere les lluites urbanes i territorials que s’han estès en les últimes dècades”

Així, em fixaré en unes lluites i en unes pràctiques que si bé s’han estès per gairebé tots els racons del planeta, per mi no acaben d’explicitar bé les causes estructurals subjacents després d’aquests atacs als nostres espais compartits. Crec que cal identificar les raons que hi ha darrere les lluites urbanes i territorials que s’han estès en les últimes dècades. Són lluites que van des de l’alçament dels pobles pel control i gestió del seu territori contra les infraestructures que els amenacen (Itoitz, TAV, MAT…), fins a les lluites urbanes que giren al voltant de la reapropiació/autoproducció dels espais urbans, de vegades en forma de cases i altres vegades en forma d’espai públic productiu (horts urbans okupats, pobles recuperats…).

Trobo necessari començar a explicitar que quan ens enfrontem a la construcció d’infraestructures com el TAV o la MAT, no només estem defensant el medi ambient en front una destrucció gran però localitzada, sinó que ens estem enfrontant a la lògica estructural del sistema capitalista. Aquesta lògica, tal com he pretès explicar fins aquí, es fonamenta en tota aquesta producció d’infraestructures que li serveixen de venes i artèries, d’esquelet i de pell, i que conformen el paisatge físic i real d’aquesta relació social tan abstracta que coneixem com a capitalisme. Per això, quan parem un tren d’alta velocitat (Val de Susa), no només salvem la vida dels pobles que aquesta infraestructura arrasaria (que també) sinó que tallem una de les artèries principals per les quals circula la sang del capitalisme mundial integrat, és a dir, posem en escac tot el capitalisme.

“Proposo que fem un esforç col·lectiu per intentar repensar i resignificar l’okupació d’espais”

Above Graffiti
Lynne Sladky. Banquer penjat, Miami, EEUU

Proposo que fem un esforç col·lectiu per intentar repensar i resignificar l’okupació d’espais (cases, horts, espais urbans sencers) destinats a l’especulació. Tal com he intentat mostrar fins aquí, l’especulació en l’espai urbà ha estat una de les formes principals que ha tingut el capital financer de materialitzar els beneficis, a part d’haver-se convertit en un element central de la nova estratègia urbanística mundial. En aquest sentit, i en el context de la crisi econòmica internacional, crec que l’okupació és una eina que ha recuperat tota la seva legitimitat social, ja que la idea que no et poden fer fora de casa teva és transversal i àmpliament assumida, així com també les mostres de solidaritat envers la gent que està sent desnonada i les reivindicacions com la dació en pagament també ho són5. Per tot això, crec que és el moment i el lloc de donar un nou significat a l’okupació d’habitatges, que, tal com ens demostra l’Edifici 15O6, és una eina de lluita que pot tenir dues vessants: una de defensiva, que seria l’apropiació popular d’un espai mitjançant el qual satisfer una necessitat tan bàsica com l’habitatge; l’altre és purament ofensiva, ja que tal com hem pogut argumentar fins aquí, ataca les bases sobre les quals s’ha fonamentat l’últim procés expansiu de l’economia capitalista, de tal manera que si treballem per estendre-la pels nostres barris i ciutats, estarem generant unes pràctiques transversals totalment antisistèmiques.

“Ha arribat el moment de començar a pensar, de començar a plantejar i de començar a dir que recuperem tot el que ens expropien, que ens okuparem nosaltres i els okuparem a ells”

En definitiva, totes aquestes “noves” circumstàncies i pràctiques plantejades no substitueixen les antigues ja conegudes i practicades. Així, crec que ha arribat el moment de començar a pensar, de començar a plantejar i de començar a dir que recuperem tot el que ens expropien, que ens okuparem nosaltres i els okuparem a ells. Que ens veurem a les fàbriques, que ens veurem als carrers, que ens veurem en els camps, que ens apoderarem de tot el que és nostre, començant pel què tenim més a prop (la casa del meu veí desnonat) i acabant amb allò que tenim més llunyà (l’estructura econòmica mundial). Que tornarem per demostrar que només acabem de començar. Ho volem tot i ho volem ara.

CARRER I LLIBERTAT!


1Com en el cas de SEAT, en el qual les treballadores han acceptat una rebaixa salarial a canvi de mantenir la planta productiva davant l’amenaça de deslocalització realitzada per l’empresa.

2 El cas de pantà d’Itoitz, en què van inundar la vall del mateix nom, fent desaparèixer un espai natural d’alt valor i uns pobles per proveir d’aigua el canal de Navarra, que irriga els camps d’agricultura intensiva al sud navarrès.

3 El TAV i la MAT, que en la seva construcció han arruïnat alguns dels espai naturals per permetre el flux d’energia i passatgers, claus en aquesta societat del consum i de la hipermobilitat.

4 Hotel Vela a la Barceloneta i l’Hotel Barceló al Raval. Exponents del model de ciutat que ha adquirit Barcelona i de l’estratègia gentrificadora que s’ha imposat com a model de desenvolupament urbà a les metròpolis del centre del sistema mundial.

5 Cal destacar l’important treball realitzat per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que està recollint signatures per portar una ILP al Congrés demanant que es cancel·li del deute hipotecari només amb la devolució de l’habitatge.

6 Edifici okupat al final de la manifestació internacional del 15 d’octubre del 2011. Aquesta acció va ser duta a terme per activistes i famílies que havien estat desnonades, apropiant-se d’un edifici de nova construcció i sense estrenar, propietat d’una sucursal bancària.

About telefonroig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *