Samuel Aranda. New York Times. Poble Nou

LOEX: La solució final

Migracions

Xavi Muñoz Soriano

(article publicat a la revista Antítesi número 0. Hivern 2013)


Europa ha entrat des de fa dues dècades en una espiral criminalitzadora i expulsora d’immigrants pobres. Noves i modernes polítiques de control social i econòmic recorden sovint i de forma preocupant greus errors del passat.

Samuel Aranda. New York Times. Poble Nou
Samuel Aranda. New York Times. Poble Nou

Segrestat pel Mossad al vell mig de Buenos Aires el maig de 1960, Ricardo Klement, més conegut a l’Alemanya imperial com Adolf Eichmann, era traslladat a Jerusalem en el marc de l’ anomenada Operació Garibaldi.

Per ordre expressa de David Ben Gurión, Eichmann seria processat en una tragicomèdia jurídic penal contra la barbàrie nazi, que tan sols uns anys abans havia commocionat el món amb l ‘holocaust jueu.

Durant els sis mesos que duraria el judici fins a la seva condemna a mort, davant el jutge Landau i el Dr.Servatius (l’advocat d’ ofici) Eichmann explicaria amb pèls i senyals les seves responsabilitats com a executor de “la solució final”, al capdavant del ministeri d’ afers jueus.

“Eichmann narrava amb total precisió i tecnicitat tots els detalls de la tasca genocida desenvolupada amb “la qüestió jueva”

La filòsofa alemanya i jueva Hannah Arendt, qui es va exiliar als EUA durant la guerra, va ser una de les corresponsals en l’anomenat judici, enviada per la revista The New Yorker. De l’ experiència, va concebre l’ obra “Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal”.

Per ella coneixem com Eichmann narrava amb total precisió i tecnicitat tots els detalls de la tasca genocida desenvolupada amb “la qüestió jueva”: primer amb l’ expulsió dels jueus a l’ exili i guetos de Polònia, després amb el confinament en camps de concentració i finalment, i per motius econòmics, amb la seva aniquilació; “la solució final”.

“D’una plomada justificava amb un pragmatisme aberrant, la seva responsabilitat en el genocidi de prop de 5.000.000 de jueus”

Eichmann, contra tot pronòstic, es mostrava i definia a sí mateix com un funcionari, ni tan sols un estratega, ni malalt, ni sinistre, ni penedit. Res. Un funcionari més que “prestava l’obediència deguda als seus superiors”, complint ordres del führer i sense cap mena d’aversió especial vers els jueus, poruc per la sang i no havent utilitzat mai la violència física contra ningú.

D’una plomada justificava amb un pragmatisme aberrant, la seva responsabilitat en el genocidi de prop de 5.000.000 de jueus. Complia les lleis del país i executava les polítiques del seu govern.

Schenguenland

Dècades més tard i en relació a les polítiques migratòries europees, s’aprovava el 1985 a la petita vil·la luxemburguesa de Schenguen, un dels acords més importants de l’incipient Unió Europea; la constitució de Schenguenland, per la qual els Estats membres renunciaven a les fronteres interestatals i traslladaven la zona de control als perímetres de la UE. El tractat marcava l’ inici d’una nova era de polítiques expulsores i del que s’ anomenaria espai comú de llibertat, seguretat i justícia: totes les persones de fora de la UE que entressin a un Estat membre, podrien moure’s lliurement d’un país a un altre, cosa que suposava implícitament l’assumpció de criteris comuns al conjunt dels signants.

“Els Estats membres renunciaven a les fronteres interestatals i traslladaven la zona de control als perímetres de la UE”

Estableix la Llei Orgànica d’Estrangeria (LOEX) des d’aleshores, que l’entrada a Espanya com a turista (com a treballador avui en dia és inexistent per la seva rigidesa) estarà subjecte a una sèrie de requisits: visat, diners, bitllet de tornada, carta d’ invitació o pagament d’ hotel.

Aquests requisits hauran de ser comprovats segons la LOEX (art.66) pels transportistes; companyies aèries i navilieres, qui en una improvisada funció de policia hauran de comprovar la certesa que l’individu no ve a quedar-se i en cas contrari; les persones amb l’entrada denegada restaran en custòdia i seran retornades al seu país a càrrec d’ aquestes empreses; com si de maletes es tractés.

Existeixen persones, qui mai podran complir aquests requisits, però que ràpidament trobaran nous sistemes d’ assolir la terra promesa. És així com any rere any milers d’ africans s’ embarquen en cayucs, pasteres i flotadors fins a les costes espanyoles. Fins a 5.443 persones creuaven precàriament el mediterrani durant el 2011.

Fronteres interiors

Diuen les males llengües, que a Espanya la policia pot aturar un individu fins a quatre vegades el mateix dia, no perquè hagi comés cap delicte, sinó per comprovar-ne la identitat i l’origen.

La realitat és que el comitè de DDHH de l’ ONU al 2009 i diversos col·lectius i associacions de tot l’estat espanyol, denuncien els controls racistes contra immigrants als carrers, locutoris, estacions de tren, autobús; son les anomenades “fronteres interiors”. Milers de funcionaris de la Policia Nacional es dediquen diàriament al control d’aquest col·lectiu a través de les unitats UCRIF, UCER i BEDEX, en una tasca més que qüestionada: el control i identificació de persones pels seus trets ètnics és una pràctica il·legal.

“Els immigrants sense papers viuen quotidianament en la persecució i la més absoluta clandestinitat sota l’amenaça de l’ expulsió”

Davant la discriminació que suposa l’estatus jurídic d’immigrant extracomunitari, amb drets inassolibles com el de participació democràtica i drets fonamentals condicionats com el del treball, els immigrants sense papers viuen quotidianament en la persecució i la més absoluta clandestinitat sota l’amenaça de l’ expulsió. Així és com la “Llei Orgànica sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social“, la LOEX, dedica fins a 20 dels seus 72 articles a la caça de l’enemic.

Aquestes batudes i la conseqüent criminalització del col·lectiu que se’n deriva: “si els busca la policia serà per algo”, son només els primers passos d’aquest cicle de privació de llibertat que viuen els immigrants sense papers. L’espiral continua amb la conducció a comissaria dels qui no poden acreditar la seva estança regular i acaba a un Centre d’ Internament d’ Estrangers.

cie_zonafranca_fotoperiodismo__mg_6890
Jesús G. Pastor. CIE Zona Franca

Presons per números

Nascuts oficialment com a “establiments públics de caràcter no penitenciari”, els CIE son presons per a estrangers que es troben en situació irregular a Espanya, presos que des del seu ingrés passen a identificar-se en tot moment amb un número de quatre xifres. Centres penitenciaris on “de forma cautelar” s’empresona els números detinguts en espera de ser embarcats de tornada, si tenen sort cap al seu país d’ origen.

Ubicat abans a la vella comissaria de La Verneda, la Zona Franca de Barcelona alberga un dels 8 CIE de l’ Estat espanyol (4 d’ ells a Canàries). Comandats per policies nacionals i més enllà de la seva més que qüestionable funció pública; empresonar persones que no han comès cap delicte, els CIE sovint representen sinistres institucions on no es compleixen cap mena de garanties ni condicions humanitàries, són terra de ningú.

Diuen les males llengües, un cop més, que any rere any la maquinària de deportació aniquila el somni de progrés de milers de persones: Entre l’any 2000 i 2007, Espanya va detenir 439.002 persones i en va expulsar més de 200.000. Parlem de xifres, de números que són persones, que són famílies partides per la meitat, de pares, de mares i de fills també. Son menors no acompanyats expulsats, que arriben fins als 4.410 en el període entre 2004 i 2008, 800 l’ any de mitjana, tots ells prèvia queixa del Defensor del menor: l’expulsió de menors no acompanyats és jurídicament qüestionable i èticament lamentable. Ho deia Frisch: “volíem mà d’obra, però van venir persones”.

“Al CIE de Barcelona hi caben poc més de 200 números, controlats per 5 policies, i es calcula que hi passen al llarg de l’any una mitjana de 1500″

Al CIE de Barcelona hi caben poc més de 200 números, controlats per 5 policies, i es calcula que hi passen al llarg de l’any una mitjana de 1500. A Espanya durant 2010, en van passar 9.745 pels 8 CIE. L’estada mitjana és d’entre 30 i 40 dies, amb un màxim establert per la LOEX de 60 dies.

Si les xifres que són persones, són greus a Espanya, el panorama Europeu sovint encara és pitjor. La Directiva 2008/115/CE, coneguda com “de la vergonya” va suposar un salt importantíssim en la degradació jurídica de la condició del migrant i estableix per exemple en l’ article 15 que l’ internament no podrà superar els 6 mesos, excepte en casos en què no hagi estat possible l’expulsió forçada, en què podrà prorrogar-se fins a 12 mesos més. Períodes ja assumits per altres grans Estats de la UE. La perspectiva no és bona per a properes modificacions legislatives a Espanya; fins a 18 mesos de presó per no tenir papers.

Al llarg de 2009, al conjunt de la UE es van detenir 570.000 persones, de les quals 228.000 van ser expulsades.

La banalitat del mal

Amb l’expulsió de l’individu es tanca el cicle de control social i despersonalització de l’immigrant. Des del primer dia fins a l’últim el missatge ha estat clar:no totes les persones són iguals i encara més, és l’Estat l’únic qui té capacitat (que no legitimitat) per adjudicar la categoria de persona.

Explica Arendt, tornant al judici nazi, que si alguna cosa la deixà perplexa d’Eichmann era la frivolitat amb què justificava els seus actes.

Esperant viscerals justificacions que expliquessin el genocidi de milions de persones, la decepció fou majúscula; ell només complia amb la seva feina sense qüestionar-s’ho, i ens deixava un preuat llegat per els qui avui heretem aquella història: el mal pot ser banal, superficial i buròcrata.

“Potser ha arribat l’ hora d’ aturar-nos a veure si amb el silenci estem contribuint en una de les injustícies més flagrants que hem conegut; la criminalització, empresonament i expulsió de la pobresa”

La immigració ha canviat el panorama social i polític del nostre país i del continent europeu. Sovint però, s’obvia que darrere el fenomen demogràfic, polític, social, dels números, hi ha persones. Hi ha històries de vida, de famílies, de persones que lluiten diàriament com la resta.

187623
José Palazón (Prodein). Valla de Melilla.

Potser construir “l’altre” i viure aïllades estrangeres i autòctones ha estat una eina eficaç per segregar, impermeabilitzar-nos i així no veure les persones per sobre del “problema”.

Potser ha arribat l’ hora d’ aturar-nos a veure si amb el silenci estem contribuint en una de les injustícies més flagrants que hem conegut; la criminalització, empresonament i expulsió de la pobresa. Potser sense voler-ho participem políticament, social i de vegades laboralment d’una de les violacions dels drets humans més importants que viurà al segle XXI. Potser estem anant massa lluny i ho sabrem quan sigui massa tard, és una reflexió que haurà de fer cadascú.

De forma perversa i en mans equivocades, l’Estat pot arribar a normalitzar la injustícia, el patiment i la barbàrie. Ara més que mai necessitem les reflexions d’Arendt davant Eichmann: “El Mal es troba als plecs de la burocràcia”. Compte.

About telefonroig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *