Llarga nit capitalisme Juli_Garzon_2011.06.08_Telefonica_03. Fotomovimiento

La llarga nit del capitalisme

Economia

Martí López. Sociòleg


Si alguna cosa ha mostrat el capitalisme al llarg de la seva història ha estat la seva capacitat de permanència a pesar dels diferents moments en què s’ha enunciat la seva mort. És doncs un sistema especialment resistent i amb una important capacitat de mutació. Aquest fet es vincula a les seves contradiccions i en com el model (i els seus actors i institucions) intenta trobar-hi solucions basant-se en sistemes i lògiques socials no capitalistes. En aquest sentit, el present escrit pretén aportar elements per entendre l‘actual situació del capitalisme en relació amb la seva lògica principal (la creació de valor i mercaderies a través del procés productiu de béns i serveis sota el comandament del capital). També vol ajudar a comprendre els seus ajustos institucionals com a resultat d’una lluita política i econòmica entre les lògiques del sistema capitalista i les seves contradiccions, que interaccionen amb altres dinàmiques i principis organitzatius (socials, comunitaris, etc.).

Imatge conceptual-marbella_sa_93. Samuel Aranda
Samuel Aranda

Reflexions crítiques sobre el sistema i la seva capacitat de reproducció

El capitalisme, com ja va conceptualitzar Marx, es caracteritza per la incorporació d’elements i factors naturals, socials o culturals en un procés productiu dirigit i establert pel comandament del capital; és a dir, la seva conversió en mercaderies. És en aquest sentit que, en relació al treball, incorpora algunes formes com a mercaderies en el procés productiu, establint-ne un preu (el salari com a valor de canvi) i basat en un indicador fictici (el diner). Només valora o considera altres formes de treball (domèstic, de cura, col·lectiu, cooperatiu, etc.) quan, efectivament, ho fan com a mercaderia al mercat de treball (i, per tant, es defineixen com a ocupació); i només valora recursos (naturals, culturals, coneixement, etc.) quan els incorpora al procés productiu i els posa un preu. Per altra banda, el model necessita elements extra-mercantils per a la seva reproducció de sistemes i espais socials no guiats pel capitalisme; tant per trobar nous mercats per als productes i augmentar-ne els existents (donada la tendència decreixent de la taxa de beneficis), com per reposar/renovar els factors incorporats al procés productiu (energètics, naturals, força de treball, culturals,…).

El capitalisme és un sistema que, guiat per la seva lògica, duu inexorablement a la seva destrucció o a la destrucció col·lectiva

Aquests elements marquen les contradiccions del model; un sistema que, guiat per la seva lògica, duu inexorablement a la seva destrucció o a la destrucció col·lectiva. Això és així ja que l’extensió de la forma “mercaderia sense límits” implica la destrucció de la vida social, de l’entorn del capitalisme i de la vida en si mateixa. Per tot això, és pertinent analitzar els entramats institucionals i les interaccions amb altres sistemes que l’han permès reproduir-se i mostrar una extraordinària capacitat de supervivència.

Si alguna cosa ha caracteritzat la reestructuració del sistema en els darrers 30 anys ha estat la modificació de l’entramat institucional que regia, i segueix regint, determinades formes de treball que són incorporades al procés productiu capitalista. Aquesta modificació del que es coneix com a relació d’ocupació (com una determinada societat estableix normes i condicions que regeixen el mercat de treball), s’inicia a la dècada de 1980 i té, amb l’anomenada crisi o recessió econòmica que s’inicia al 2007, un moment central. Aquesta modificació ha suposat la introducció i l’aprofundiment en una sèrie de reformes que, lluny d’afectar únicament la posició del treball assalariat, tenen efectes directes en la vida de les persones, en les seva seguretat i en la seva capacitat de planificar-ne la pròpia vida.

La pròpia lògica del sistema n’ha modificat l’entramat institucional

En aquest sentit, l’actual situació definida com a crisi, ens marca un procés de reestructuració del capitalisme, de la seva forma dominant a occident durant bona part del s. XX. Després de la segona guerra mundial, el capitalisme va generar un període d’una relativa estabilitat social i econòmica que va fer creure en una millora contínua de les condicions de vida, basant-se en la inserció al mercat de treball i en l’accés a uns drets socials i serveis públics que garantien un cert punt de partida des d’on planificar i definir la pròpia vida. Aquests elements, construïts sobre la base de la depredació de recursos naturals i d’exclusions externes i internes (quins països, societats i persones hi tenen accés, exclusió de drets de ciutadania als immigrants, “ciutadania de segona” a les dones sense participació directa al mercat de treball, reproducció de desigualtats socials, de gènere i d’estatus, etc.), han permès les taxes de benefici i de creixement més contínues de la història capitalista, fins que la pròpia lògica del sistema n’ha modificat l’entramat institucional (o solució espaial temporal, que diu Jessop). Entenem doncs, que en la conjuntura actual és necessari comprendre el model de postguerra europeu (estat del benestar, relació salarial, etc.) com una solució política i econòmica de les contradiccions del capitalisme als països centrals, especialment dels problemes de supervivència plantejats pel moviment obrer i de la problemàtica relació entre capitalisme i democràcia política.

Llarga nit capitalisme Juli_Garzon_2011.06.08_Telefonica_03. Fotomovimiento
Juli Garzon. Fotomovimiento

Podem considerar que els segles XIX i XX són segles dominants als països occidentals per la contradicció política i econòmica presentada per la força de treball com a mercaderia. El reconeixement de ser quelcom més que una mera mercaderia que es ven al mercat de treball (i, per tant, ser alguna cosa més que el preu -salari directe- pagat per l’empresari per l’ús de la força de treball) dóna lloc al naixement i a l’expansió del moviment obrer durant el capitalisme; amb demandes simultànies (en forma de reforma o revolució, depenent de les tradicions polítiques) de democràcia política i econòmica i de reconeixement de les contingències del treball per compte d’altri (malalties professionals, jubilacions, baixes,…). Igualment, suposa l’aparició de la responsabilitat social (empresarial) en la reproducció de la força de treball, a través de sistemes públics i estatals de sanitat, educació, etc. El model que s’estén després de la segona guerra mundial als països de l’Europa occidental per fer front a les demandes simultànies d’acumulació i de legitimació es basarà en una regulació de l’ocupació. Una regulació marcada, entre d’altres, per l’establiment de normes sobre com i en quins termes es ven la força de treball; marcada per l’establiment de drets de participació (dret a la negociació col·lectiva, etc.), així com també per l’expansió dels drets socials (educació, sanitat i jubilació, atur,….), de les polítiques d’habitatge, etc. Aquests elements cristal·litzen en diferents models de protecció social per fer front a determinades contingències associades al treball dependent (una cosa tan senzilla però difícil d’assumir pel capitalisme com el fet de rebre un ingrés si et poses malalt, si ets massa vell per treballar, si perds la feina, etc. ) i a esquemes impositius progressius per finançar les polítiques socials.

Un model basat en una relació salarial fonamentada en l’exclusió i l’assignació de la dona a la llar familiar i en tasques de cura i reproducció social

Aquest sistema, amb diferents graus i models, va assegurar l’estabilitat productiva i va permetre solucionar temporalment i a nivell espaial (estat-nació com a unitat de referència) algunes de les contradiccions que ja hem esmentat. Per altra banda, el capitalisme es tracta d’un model basat en una relació salarial fonamentada en l’exclusió i l’assignació de la dona a la llar familiar i en tasques de cura i reproducció social, per l’exclusió de la majoria de la població mundial de la mateixa (però no com a consumidors, posseïdors de recursos naturals, o força de treball semi-esclava o de baix cost), una depredació sistemàtica i continuada dels recursos naturals, i la submissió dels moviments socials antisistèmics a la lògica institucional de representativitat en l’estat i l’empresa. Però no és menys cert que ha estat la base que, juntament amb la permissió de la reproducció ampliada del capitalisme, ha permès per primera vegada a amplis sectors de la població la possibilitat de planificar i pensar les pròpies vides a llarg i a curt termini d’acord amb uns objectius personals i socials. Per a la majoria de la població que no té propietat privada el capitalisme sense drets socials i laborals és la completa dependència de les seves vides, fonts d’ingressos, recursos, etc., a la voluntat del capital de convertir-los en mercaderies-força de treball en les condicions que aquest model/el capital vulgui establir. Per això, la força col·lectiva i l’assegurament de certs drets socials i laborals han contribuït a oferir certeses tenint en compte mecanismes institucionals, semi o no mercantils, i no únicament el mercat. En certa manera, han fonamentat el que R. Castel anomena la base material de la ciutadania que, amb diferents graus i desigualtats, han estat la base que ha permès desenvolupar projectes personals o col·lectius relativament autònoms.

Entren en joc diferents elements que modifiquen i posen en dubte l’entramat institucional

Tanmateix, a partir de finals de la dècada de 1970 entren en joc diferents elements que que modifiquen i posen en dubte l’entramat institucional esmentat. Per una banda, alguns autors han posat de manifest que en els països del centre capitalista es dóna una tendència decreixent de la taxa de beneficis i l’esgotament dels model d’augment de productivitat i beneficis basats en la dimensió temporal del taylorisme. D’altra banda, també s’ha ressenyat l’aparició de protestes laborals i socials que qüestionaven el tradicional intercanvi de salari per productivitat que caracteritza l’acció sindical fordista (maig del ’68, tardor calenta italiana, augment generalitzat de les mobilitzacions laborals i les protestes socials,…). Igualment i relacionat amb això, es produeix una tendència de desplaçament de centres productius des del món occidental cap a altres pols territorials, tant per augmentar beneficis per obtenir menors costos salarials com perquè els països “no desenvolupats” ja no es conformen ens ser mers mercats de productes manufacturats al centre i proveïdors de recursos naturals a la metròpolis. Finalment, també són rellevants els canvis en la composició de la força de treball, que interactuen amb els elements esmentats i contribueixen a esquerdar el seu entramat institucional: augments dels nivells educatius de la població, qüestionament del binomi treball productiu-reproductiu per la crítica feminista, demandes de reconeixement, etc.

La solució espaial del fordisme atlàntic, que diria Jessop, s’esquerda, i la solució temporal que l’havia caracteritzat, també. Des de la perspectiva de l’ocupació i del treball, el salari (entès en sentit ampli -salari directe- però també els drets socials i laborals) passarà de ser considerat la font de la demanda (keynesianisme) a un cost de producció per retallar en el marc d’una creixent competitivitat internacional (debilitament de l’espai estat-nació). D’altra banda, la lògica d’intervenció de l’estat passarà a estar centrada en promoure la competitivitat per reforçar els elements de competitivitat local (infraestructures físiques i socials). El mecanisme d’integració social ja no serà l’ocupació, sinó el treball, i més desprès de la regulació col·lectiva i dels drets socials i laborals.

Elements abans caracteritzats majoritàriament per no presentar-se en la forma mercantil són ara espais clau per a la seva mercantilització

És en aquest context que apareix de nou amb força la lògica del capital i la colonització d’esferes socials basant-se en la forma mercaderia. Elements abans caracteritzats majoritàriament per no presentar-se en la forma mercantil (o almenys no totalment) com la sanitat, l’educació, l’habitatge, el coneixement i cultura, les pensions, els recursos naturals i energètics, la cura, etc., són ara espais clau per a la seva mercantilització; passen a ser espais d’obtenció de beneficis, en la recuperació del continu històric d’acumulació per despossessió, com indica Harvey. I aquí és on apareixen una sèrie d’importants elements de tensió i contradicció en les noves formes, així com també solucions espacials i temporals que ha anat desenvolupant el capitalisme en aquest nou context.

18012410109_fb8bed3bda_b
Pedro Mata. Fotomovimiento

Per una banda, el desmantellament progressiu dels drets socials i laborals des de la dècada de 1990 en gran part dels països occidentals ha tingut com a conseqüència el desenvolupament del què s’ha anomenat keynesianisme privatitzat (C. Crouch). Aquest keynesianisme privatitzat ha suposat una solució a curt termini de les demandes d’acumulació i legitimitat a través del consum i ha tingut un paper important en la crisi financera de 2007. La contradicció que presenten la força de treball i el salari com a cost laboral (i alhora base de la demanda i, per tant, de la realització efectiva dels beneficis), ha implicat que davant de menys serveis i recursos de l’estat del benestar la població hagi hagut d’accedir al crèdit com a base de l’obtenció d’objectius socials i vitals, ara més mercantilitzats (habitatge, educació, consum, etc.). Aquest element ha implicat una financerització de la quotidianitat de la vida de les persones amb efectes directes en les inseguretats vitals, sent base d’acció col·lectiva (PAH, lluites contra les retallades i privatitzacions, etc.), però també fonament de pors i resignacions.

La vida de les persones i la seva quotidianitat és ara la font de negoci del capitalisme financer

Així, la vida de les persones i la seva quotidianitat és ara la font de negoci del capitalisme financer, fracció de capital actualment dominant i global en la seva concepció (nova solució espaial). Els sistema bancari ha passat de finançar majoritàriament activitats productives, empreses, etc., a fer negoci amb els elements que són la base de la vida de les persones. La financerització de l’economia té l’habitatge com a element principal, en el nostre país i en d’altres, però el paper del sistema bancari i financer en la privatització de la sanitat, de les pensions, de l’educació i de recursos energètics clau són la base dels seus beneficis i del fet que les nostres vides presents i futures estiguin a les seves mans.

Finalment, el coneixement i els recursos naturals ens apareixen com un element clau d’aquesta equació. Són nous espais no totalment mercantilitzats que el capital pretén colonitzar. En el cas del coneixement i de la cultura, s’accentua el procés que pretén incorporar-los al procés productiu (economia basada en el coneixement, indústries culturals, segons el discurs) i, per tant, necessiten ser quantificats, separats de la seva naturalesa col·lectiva i valorats pel mercat (com ja es va fer amb el treball manual), convertint-se, d’aquesta manera, en capital fictici. És a dir, se’ls hi assigna un preu/valor de canvi, de la mateixa manera que es fa amb els recursos naturals i alimentaris bàsics. I és aquí on trobem diferents lògiques que s’hi oposen i ens mostren les seves contradiccions, a través de lògiques alternatives basada en els comuns, la col·lectivitat, etc.

La lluita i la defensa dels comuns és una base que ens mostra una lògica alternativa, però la historia ens mostra que el sistema i la seva lògica s’expandeix si no s’ataca la base del monstre

L’anàlisi crítica de com l’entramat institucional que es vincula al capitalisme es desenvolupa i evoluciona posa de manifest que aquest és un sistema amb una lògica unidimensional que genera contradiccions que, en base a diferents solucions marcades per la lluita política i econòmica entre sectors i grups que representen interessos diferenciats, ha anat cristal·litzant en diferents ajustos institucionals, per naturalesa sempre temporals. En l’actual situació que estem vivint, és clau identificar com la mercantilització i financerització de les conquestes socials i laborals (retallades, privatitzacions, reformes laborals, etc.) tenen efectes directes en fer més fràgils i precàries les nostres vides. Igualment, també és necessari considerar que aquestes conquestes han format part de solucions de governabilitat temporals, i que és necessari identificar com es reestructura l’entramat institucional del capitalisme, i què podem imaginar per superar-lo. Aquí, la lluita i la defensa dels comuns és una base que ens mostra una lògica alternativa, però la historia ens mostra que el sistema i la seva lògica s’expandeix si no s’ataca la base del monstre: el sistema que produeix béns i serveis basats en un procés productiu capitalista. Si no es fa així, aquest sistema ja ha demostrat capacitat d’inserir i d’incloure en la seva lògica de producció de valor dinàmiques i formes socials alternatives.

 

 

 

About telefonroig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *