Vassily_Kandinsky,_1923_-_On_White_II

Vers un procés constituent?

Moviments socials

Marco Aparicio Wilhemli. Jurista


El punt de partida: un procés desconstituent

El primer aspecte que cal esmentar en abordar les condicions de l’ obertura d’una esquerda constituent és que aquesta no es realitzaria respecte el marc constitucional formalment vigent (pel cas d’Espanya, la Constitució de 1978), sinó respecte el marc constitucional materialment vigent. Aquesta afirmació, és cert, resulta una obvietat, ja que sempre hi haurà  una distància entre norma i realitat. El que passa  és que en l’actual context aquesta distància ha esdevingut abismal gràcies a l’avenç d’un sistemàtic procés articulat des de dalt per part de les oligarquies politicoeconòmiques, a partir de decisions tant d’àmbit estatal com, de manera molt marcada, per les derivades de l’ordre comunitari europeu, especialment des del Tractat de Maastricht de 1992 i el Pacte d’Estabilitat i Creixement de 1997.

Les decisions que desconstitueixen són al mateix temps constituents: donen forma o consoliden noves realitats, noves relacions de poder

Com afirma Gerardo Pisarello: “La noció de procés desconstituent (…) intenta descriure un procés de ruptura invers, que no es produeix en clau reformista sinó contrarreformista. I apunta a un doble fenomen. D’una banda, al buidament o la desnaturalització dels components més socials i democràtics dels marcs constitucionals sorgits de la segona postguerra del segle XX . Per una altra, al reemplaçament per nous marcs constitucionals liberals i autoritaris” [1].

1314560280_074448_1314561258_noticia_grandeLes decisions que desconstitueixen són al mateix temps constituents: donen forma o consoliden noves realitats, noves relacions de poder. Les experimentades en el nostre context bàsicament han buscat enfortir l’estructura de relacions pròpia del paradigma de l’acumulació capitalista d’ordre mundial. Es tracta d’un procés constituent material, no formal, perquè s’ha dut a terme a través de mutacions constitucionals producte de decisions alienes als procediments de reforma previstos pel text constitucional. L’única excepció ha estat, en el nostre context, la reforma de l’article 135 de la Constitució espanyola (CE, en endavant), feta  durant el mes d’agost de 2011, sense debat parlamentari, per imposició de l’anomenada Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional), acatada per les dues forces polítiques majoritàries, PSOE i PP. Recordem que per mitjà d’aquesta reforma la CE considerar com a “prioritat absoluta” de les diferents administracions públiques el pagament el deute.

El que s’altera és la mateixa proposició de la forma d’Estat, que en deixar de ser social, perd inevitablement el seu caràcter democràtic

I és constituent en un sentit profund, ja que  el canvi incideix en els fonaments mateixos del pacte polític plasmat en el règim constitucional vigent a Espanya des de 1978: el que s’altera és la mateixa proposició de la forma d’Estat, que en deixar de ser social, perd inevitablement el seu caràcter democràtic –les condicions de participació esdevenen abismalment desiguals- i, per tan, es dilueix també una subjecció de l’Estat al Dret mínimament acceptable. I tot això, sense la participació, ni tan sols remota, del titular del poder constituent: el poble.

Pérez Royo, catedràtic de Dret constitucional i que podríem definir com a exemple de la línia socialdemòcrata de la disciplina, reconeix la naturalesa dels canvis en referir-se a la reforma de l’article 135 de la CE: “Aquesta reforma és materialment una reforma europea, encara que formalment sigui una reforma que s’adopta per cada Estat. És una manera d’anar fent Constitució Europea” [2].

La legitimitat d’allò inevitable: excepció o regla?

L’avenç de les polítiques d’austeritat, especialment intenses en el sud però comunes al conjunt de països de la zona euro, està trobant dificultats per justificar-se de manera democràtica. Així es va expressar amb especial claredat en diferents esdeveniments que van tenir lloc l’any 2011: el rebuig de les institucions europees a la possibilitat que a Grècia s’arribés a convocar una consulta popular abans de prendre la decisió sobre l’acceptació de les condicions del rescat financer[3]; la negativa a convocar un referèndum sobre la reforma de l’article 135 de la CE; o la designació de “governs tècnics” tant a Itàlia (amb Mario Monti al capdavant, excomissari europeu de la Competència) com a Grècia (amb Lucas Papademos, que en el moment d’assumir el càrrec era vicepresident del Banc Central Europeu i exgovernador del Banc de Grècia). Davant l’escassetat o falta de legitimitat democràtica, les decisions es revesteixen d’una altra legitimitat: la legitimitat d’allò inevitable.

Potser pugui veure’s en el recurs a fonts de legitimitat diferents a les de tipus democràtic la mateixa lògica de l’excepcionalitat teoritzada per Carl Schmitt, per a qui, recordem, en situacions límit, “és evident que mentre l’Estat subsisteix, el Dret passa a segon terme (…). La decisió s’allibera de totes les traves normatives i es torna absoluta, en sentit propi. Davant un cas excepcional, l’Estat suspèn el Dret per virtut del dret a la pròpia conservació. Els dos elements que integren el concepte d’ordre jurídic s’enfronten l’un amb l’altre i posen de manifest la seva independència conceptual. Si en els casos normals cal reduir al mínim l’element autònom de la decisió, és la norma la que en el cas excepcional s’aniquila. No obstant això (…), tots dos elements —la norma i la decisió— romanen dins del marc del Dret” [4].

La tradició dels oprimits ens ensenya que l’‘estat d’excepció’ en el qual vivim és la regla

Ara bé, estem en condicions de rebutjar l’explicació —quan no intent de justificació— de la fugida cap al fonament d’allò inevitable com a recurs del sobirà en temps d’excepció. Abans d’Agamben i la seva anàlisi sobre l’estat d’excepció permanent[5], Walter Benjamin, en la seva vuitena tesi de filosofia de la història, ja va assenyalar que “la tradició dels oprimits ens ensenya que l’‘estat d’excepció’ en el qual vivim és la regla”.

En efecte, no es tractaria d’aconseguir encaixar l’excepció en l’essència mateixa del poder de l’Estat, del poder sobirà, per després assenyalar el seu caràcter puntual i oposat al caos, sinó d’assenyalar que, si assumim la perspectiva dels oprimits i de les oprimides, veurem que l’excepcionalitat és en si mateixa la regla, ja que defineix l’essència del poder sobirà en el marc dels processos de dominació socioeconòmica i cultural existents.

Autosave-File vom d-lab2/3 der AgfaPhoto GmbHSi ens traslladem al moment present veurem la utilitat de recórrer tant a Schmitt com a Benjamin. Enfront del caràcter inevitable, però excepcional, de les retallades socials i la seva afeblida legitimitat, emergeix, des de la tradició dels oprimits, la convicció, nascuda de la vivència, que l’excepció és la regla. Davant la comprensió del feixisme com a accident, com a excepció dins la línia del progrés humà, Walter Benjamin ens advertia de la seva inserció consubstancial en un determinat model socioeconòmic. Ho assenyala Michael Löwy: a diferència dels seus contemporanis socialdemòcrates, “Benjamin havia comprès perfectament la modernitat del feixisme, la seva relació íntima amb la societat industrial i capitalista contemporània” [6].

Doncs bé, aquest prisma, el dels oprimits i oprimides, ens permet veure la fragilitat dels drets i de les conquestes socials en el seu conjunt no com a excepcionalitat, sinó com a part central en la realització del projecte capitalista. Com assenyala Boaventura de Sousa Santos, “la tensió entre capitalisme i democràcia és, en aquest sentit, constitutiva de l’Estat modern, i la legitimitat d’aquest Estat sempre ha estat vinculada a la manera, més o menys equilibrada, en què va resoldre aquesta tensió. El grau zero de legitimitat de l’Estat modern és el feixisme: la completa rendició de la democràcia davant les necessitats d’acumulació del capitalisme” [7].

Els processos privatizadors ratifiquen les premisses dels incisius processos d’exclusió i desigualtat social i política (…) que s’accentuen de manera dramàtica, amb especial incidència en els col·lectius de sempre, principalment dones i persones migrants

Resulta expressió d’això la celeritat amb la qual la gestió de la crisi financera està desmuntant el suport on es recolzaven les vies d’inserció (subordinada) de la població treballadora. La desregulació sociolaboral i els processos privatizadors ratifiquen les premisses dels incisius processos d’exclusió i desigualtat social i política que estructuren les nostres societats i que, en el context actual de crisi, s’accentuen de manera dramàtica, amb especial incidència en els col·lectius de sempre, principalment dones i persones migrants.

A més, no podem oblidar que un altre dels pressupòsits de la realització de l’Estat social foren les diverses formes de dominació econòmica sobre els països “subdesenvolupats” i “en vies de desenvolupament”, proveïdors de matèries primeres barates (inclosa la mà d’obra). Com ens recorda Cabo de la Vega, “el funcionament econòmic de l’Estat social és impossible sense alguna forma d’imperialisme o colonialisme. Amb prou feines es van alterar lleument les relacions de poder entre productors de matèries primeres i Estats centrals del capitalisme, ones successives de crisis van sacsejar l’economia mundial. La deriva militarista (especialment) en les relacions amb els països productors de petroli, que es tradueix en les successives guerres i invasions a l’Iraq, Afganistan, Líbia, etc., són només la seva manifestació més òbvia”.

En definitiva, podríem afegir que la crisi que ha explotat seria expressió del corrent que ve articulant el sistema-món, amb diferents manifestacions segons es tracti del centre, la semiperifèria o la perifèria. Per tant, concebre  la crisi com un accident després del qual es recobrarà la normalitat —la de l’Estat social com a punt d’equilibri ideal— a part de ser difícilment possible,  resultaria fins i tot, des de la visió dels oprimits i oprimides, indesitjable.

Lhoritzó constituent: forces destituents i pràctiques instituents

Per les raons acabades de plantejar, l’apel·lació a l’activació del poder constituent conté més que mai una dimensió profundament transformadora, rupturista. L’escletxa constituent que s’obre és multiforme i apunta als diferents eixos de desigualtat i exclusió acumulats. Davant un model mogut per una lògica de centrifugació social, cultural, sexual, apareixen les diferents identitats, les contracorrents dels i de les que estan als marges i pugnen no per entrar sinó per fer desaparèixer les diferències que subordinen. “Lluny d’aquests paral·lelismes de lluita, una nova Constitució no té una altra cosa a fer sinó reconèixer aquestes identitats com a singularitats dins del que és comú, però conscients que cada insistència sobre una identitat que negui allò que és comú es torna necessàriament reaccionària”.

L’apel·lació a l’activació del poder constituent conté més que mai una dimensió profundament transformadora, rupturista

RoberAstorgano. Fotomovimiento
Rober Astorgano. Fotomovimiento

Fins al moment, per al cas europeu, assistim a una mobilització de les diferents esferes de l’exclusió (o de la inclusió subordinada) que, cada vegada de manera més accentuada, adquireix una dimensió destituent, deslegitimadora, ja que impugna globalment el model econòmic i el règim polític que l’empara. Juntament amb les expressions disruptives sorgeixen també pràctiques instituents, que prenent les paraules de Castoriadis, suposen la realització concreta, pràctica, de la “imaginació radical”, enfront d’allò instituït (les institucions ja creades). Aquestes pràctiques poden emergir en els mateixos espais on apareixen expressions destituents. Els exemples són nombrosos, encara que sens dubte en el nostre context està adquirint una rellevància especial la Plataforma d’Afectats  per la Hipoteca (PAH), que juntament amb l’ús de vies de participació institucionalitzades, assaja formes col·lectives de suport mutu, (re)apropiacions d’immobles, estratègies d’autotutela de drets i fins i tot avancen en la definició mateixa del contingut dels drets.

En aquest sentit, afirma Raimundo Viejo: “Cuando se abre un horizonte constituyente como el que hoy se despliega ante nosotros más allá de las formas de poder constituido (id. est., el Estado nacional), es preciso volver al principio para desde ahí poder comprender las nuevas prácticas instituyentes y efectuar de manera virtuosa la potencia de los acontecimientos a que hemos de hacer frente (por ejemplo, la crisis actual)”[8]. A partir d’aquí, assenyala Viejo, “se trata de avanzar hacia la instauración de esa institucionalidad otra desde la que hacer posible un cambio de régimen, desde la que provocar la mutación destituyente en la estructura de la soberanía que logre contraponerse al mando y efectuar de manera virtuosa toda la potencia del movimiento”[9].

Resulta interessant apreciar el desenvolupament específic que l’expressió “pràctiques instituents” ha tingut en l’àmbit de la creació i intervenció cultural. En efecte, en aquest espai es parla del conjunt de pràctiques que es plantegen com un “desbordament extradisciplinar” de l’activitat social i productiva de les institucions culturals. De manera que emergeixen noves formes d’experimentar o produir noves institucionalitats, a partir de modalitats transversals de treball, on moviments socials, treballadors culturals, artistes i uns altres tipus de col·lectius articulen les seves pràctiques de forma heterogènia per generar models col·lectius, que desborden els líimits institucionals, tant de la institució Art com dels models d’acció col·lectiva i pràctica cultural o social.

Els horitzons constituents, en la seva obertura, s’han de nodrir necessàriament de l’emergència de forces destituents i, sobretot, de pràctiques instituents capaces de qüestionar l’ordre establert des d’un salt de naturalesa cultural

Resulta útil aquest terreny de reflexió sobre les pràctiques instituents perquè ens permet remarcar la necessitat de desafiar les formes de producció de sabers, per apostar per un desbordament epistemològic. És a dir, es pretén anar més enllà de la qüestió de si les pràctiques instituents haurien d’incorporar o no una permanent capacitat de revisió de la nova institucionalitat creada, el que ens aproparia segurament al debat sobre els plantejaments insurrecionalistes.  El que es vol apuntar aquí és la importància d’advertir com els horitzons constituents, en la seva obertura, s’han de nodrir necessàriament de l’emergència de forces destituents i, sobretot, de pràctiques instituents capaces de qüestionar l’ordre establert des d’un salt de naturalesa cultural.

En efecte, i de nou amb el debat sobre el col·lapse del constitucionalisme social, amb encert Antonio de Cabo assenyala com a factor explicatiu el de la limitació cultural: el programa de l’Estat social hauria estat “incapaz de penetrar en las estructuras profundas de la cultura occidental liberal-burguesa, colocándose como una especie de barniz exterior a distinciones profundas como la de normal/anormal, a concepciones como la de la subjetividad individual-abstracta o a los mecanismos disciplinarios de la vigilancia y la psciologización/psiquiatrización de los comportamientos”. Igualment, s’hauria mostrat incapaç de generar patrons morals diferents i fins i tot de generar models estètics més enllà de la negació simètrica de les formes culturals burgeses. És aquest, afirma l’autor, “sin duda, el desafío último de un proyecto emancipador: la emancipación cultural”[10].

Juntament amb la impugnació radical del règim cal multiplicar les pràctiques instituents

Aquí rau la importància d’una “práctica instituyente continuamente insistente: innumerables pequeños y grandes impulsos hacia la sublevación colectiva y hacia el surgimiento de un poder constituyente, series de acontecimientos en los cuales aprender deseos, un constante empezar de nuevo, una práctica instituyente que asombrosamente sopla mucho y hacia muchos lados y al mismo tiempo tiene un aliento increíblemente largo”[11].

En definitiva, un procés constituent, per poder realment constituir, és a dir, remoure les estructures de la dominació, no pot sorgir només com a conseqüència de les mobilitzacions destituents per àmplies que puguin arribar a ser. Juntament amb la impugnació radical del règim cal multiplicar les pràctiques instituents, pràctiques nascudes de la creativitat social amb capacitat fins i tot de deixar enrere el que puguem arribar a pensar avui[12].


[1] Pisarello, G., “Reino de España: perspectivas de un proceso destituyente-constituyente”, Revista electrònica Sin Permiso, http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=5787

[2] Pérez Royo, J., Revista Española de Derecho Constitucional, núm. 93, setembre-desembre 2011, p. 159-210, p. 199.

[3] Jean-Claude Juncker, aleshores primer ministre de Luxemburg i president de l’Eurogrup, afirmava que l’anunci de Yorgos Papandréu (primer ministre grec) genera “más nerviosismo en los mercados financieros” i dubtes sobre la capacitat de reacció dels polítics a Europa per a acabar amb la crisis de deute sobirà. http://www.lavanguardia.com/economia/20111101/54236674173/el-referendum-en-grecia-reaviva-los-peores-temores-sobre-el-futuro-del-euro.html

[4] Schmitt, C., Teología Política, Struhart & Cía, Buenos Aires, 1998, p. 24.

[5] Qui considera que “la declaración del estado de excepción ha sido sustituida de forma progresiva por una generalización sin precedentes del paradigma de la seguridad como técnica habitual de gobierno”, un veritable “paradigma constitutivo del orden jurídico” que hauria substituit “la excepcionalidad de la situación militar… (por) la económica”. Agamben, G., Estado de excepción: homo sacer II, Pre-textos, Valencia, 2000, p. 17, 25 y 27.

[6] Löwy, M., Walter Benjamin: Aviso de Incendio, Fondo de Cultura Económica, Buenos Aires, 2002, p. 99.

[7] Sousa Santos, B., Reinventar la democracia. Reinventar el Estado, Sequitur, Madrid, 2008, pp. 13-14.

[8] Entrevista a Raimundo Viejo publicada a la Revista de la Fundació Nous Horitzons. http://noushoritzons.cat/sections/raimundo_viejo

[9] Extret del blog personal de Raimundo Viejo, “On the Wobbly’s Road”, post del 26 de maig de 2011. http://raimundoviejovinhas.blogspot.com.es/2011/05/es-nem-1-los-consejos-autonomos.html

[10] De Cabo, A., “El fracaso del constitucionalismo social…”, op. cit., p. 48.

[11] Raunig, G., “Prácticas instituyentes, nº 2. La crítica institucional, el poder constituyente y el largo aliento del proceso instituyente”, traducció de Gala Pin i Glòria Mèlich, http://eipcp.net/transversal/0507/raunig/es/print

[12]Així ho expressa Castoriadis: “El alfa y el omega de todo es el despliegue de la creatividad social, que, si desencadenara, dejaría una vez más muy atrás lo que somos capaces de pensar hoy”.

About telefonroig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *