Tono Carbajo. Fotomovimiento

Salut, una qüestió de classe

Salut

Anna Lorda. Metgessa familiar i comunitària


La crisi financera ha destapat un esquerda social i ha obert un debat que qüestiona les polítiques neoliberals que potencien la desigualtat de classes socials, atemptant sense escrúpols contra drets fonamentals.


El-Roto-Sanidad

El 2010 s’anunciaven les primeres retallades del govern dels millors que es tradueixen, avui, en la privatització de drets universals. En diversos àmbits de la quotidianitat, des de el de l’aigua fins al de la salut, s’estan duent a terme privatitzacions emmascarades, retallades salarials i un desmantellament dels serveis públics darrere un discurs institucional d’esforç i responsabilitat cap a les treballadores i usuàries.

En els últims tres anys, a la ciutat de Barcelona, hem vist com s’han tancat horaris nocturns de sis Centres d’Atenció Primària, una reducció pressupostària anual a tots els centres, una reducció de visites a especialistes, el tancament de serveis d’atenció domiciliària, EROs que amenacen milers de treballadors i treballadores, llits i plantes senceres tancades als Hospitals de referència…, mentre el Sector sanitari públic i el sector empresarial ballen la dansa de la seducció per tal d’arribar a una entesa i a una gestió òptima de la sanitat pública.

Com es tradueix la suposada manca de fons públic en la nostra salut diària?

Què s’amaga darrere la privatització del sistema sanitari? Com es tradueix la suposada manca de fons públic en la nostra salut diària? Quines són les conseqüències de l’atur i la precarietat laboral per a la nostra salut?

És fonamental entendre, en primer lloc i en termes de salut, que la salut individual depèn de la salut col·lectiva. “La salut  pública i comunitària no depenen de l’elecció lliure i individual de les persones sinó dels múltiples condicionants i de les necessitats socials que configuren la forma de viure, relacionar-se, treballar i emmalaltir de cada sector de la societat . De fet, avui en dia, tres quartes parts de la humanitat no disposen de l’opció d’escollir amb llibertat factors relacionats amb la salut tan importants com seguir una alimentació adequada, viure en un ambient saludable o tenir una feina que no sigui nociva per a la salut. La salut no l’escull qui vol, sinó qui pot”[1]

La privatització de drets comporta que la societat emmalalteixi en funció de la classe social en què es troba

Tono Carbajo. Fotomovimiento
Tono Carbajo. Fotomovimiento

L’esforç institucional dedicat a la privatització de drets, margina la classe social més pobra i comporta que la societat emmalalteixi en funció de la classe social en què es troba. Cal destacar que el treball no només determina la capacitat econòmica individual sinó que estructura el benestar de la comunitat, essent un dels principals determinants de salut.

La recent reforma laboral, imposada pel govern del PP, presenta una agressió sense precedents als drets de les treballadores. Una manera d’atemptar contra el dret al treball, afavorint la precarietat laboral i, en conseqüència, gestant un estat de por i de repressió que no només debilita el col·lectiu de la classe treballadora sinó que amenaça la salut pública i la salut comunitària del territori.

Una de cada tres consultes mèdiques  d’atenció primària estan relacionades amb crisis d’ansietat, insomni, depressió major, malalties cardiovasculars, addicció a drogues

Actualment, les treballadores s’han vist obligades a conviure amb la precarietat laboral en una societat que cada dia es va transformant una mica més en un espai socialment hostil on es veuen minimitzats els espais laborals, socials i personals per exigir el que els pertoca. Així s’exposen a més patiment, més angoixa, més estrès i, conseqüentment,  apareixen més malalties mentals, incrementant la incidència de patologies associades a l’estrès laboral.

Això es plasma en la vida de molta gent. Una de cada tres consultes mèdiques  d’atenció primària estan relacionades amb crisis d’ansietat, insomni, depressió major, malalties cardiovasculars, addicció a drogues i, cada cop més, s’estan incrementat les consultes per TDAH [2] en nens i nenes que viuen situacions de  dificultat econòmica i desestructuració familiar.

No hi ha prou investigacions que permetin mesurar l’impacte de l’atur i la precarietat laboral, però podem anticipar algunes conseqüències estudiades per diferents organismes de salut pública de tot l’Estat espanyol. “L’atur no només paralitza carreres professionals, crea por i redueix l’autoestima personal, també augmenta el risc de patir malalties, morir prematurament o suïcidar-se”[3]. La desprotecció social és un dels principals factors determinants de la salut; i una reforma laboral que incrementa la precarietat laboral, empitjora les condicions de treball i debilita la participació sindical, incrementa la pobresa i la desigualtat social.

Tot i entrar a l’Europa del Capital, l’Estat espanyol no ha estat mai un país ric ni un país desenvolupat socialment. Davant d’aquest fet, diversos col·lectius en l’àmbit de l’Educació i la Sanitat han lluitat durant dècades i s’han esforçat per crear xarxes públiques i de qualitat per tal d’escurçar les desigualtats socials.

Un dels avenços més importants des de la segona meitat del segle XX fins avui dia ha estat l’obtenció del dret a la sanitat. L’any 1948 es va crear el primer sistema sanitari públic finançat amb impostos: va ser a Anglaterra i es va anomenar National Health Service. Aviat va ser compartit com a model de sanitat a països nòrdics i altres països europeus, coincidint, tots ells, en pilars fonamentals per al sistema sanitari com són el finançament públic i l’accés universal.

El Banc Mundial ha presentat diversos informes pressionant, any rere any, per tal de mercantilitzar la salut

A l’Estat espanyol, el1978 la Constitución va establir el Derecho a la protección de la salud ciudadana, però no va ser fins el 1986 que s’aprovà la Ley General de Sanidad basada en un Sistema Nacional de Salud. Des d’aleshores, arreu de la península s’ha gaudit d’un sistema de salut pública, universal i de qualitat que, tot i ser millorable, ha permès igualar el dret a l’atenció mèdica, independentment dels ingressos propis o familiars, del tipus de contracte laboral, de la cultura, religió, orientació sexual, o lloc de procedència dels seus usuaris. En definitiva, independentment de la seva classe social.

RSErra
Ramon Serra. Fotomovimiento

Des del 1987 fins avui en dia, però, diferents partits polítics, institucions i grans empreses, així com el Banc Mundial, han presentat diversos informes pressionant, any rere any, per tal de mercantilitzar la salut. Ara més que mai, en un context d’insostenibilitat financera, surten a la llum criteris empresarials ja descrits anteriorment (Informe Abril 1991[4]) per tal de prestar serveis sanitaris de manera lucrativa, tot reforçant a nivell mediàtic arguments falsos i xenòfobs com: els usuaris i usuàries  abusen de la sanitat, un sistema privat seria més eficient, no és sostenible atendre la població estrangera… Arguments que ni la pròpia OMS[5] ha confirmat a dia d’avui.

Així doncs, no és difícil veure com el capitalisme salvatge que ens governa fractura i esclavitza la societat segons els ingressos per càpita, colonitza nous espais sanitaris per mercantilitzar-los i crea, així, una societat malalta i esclava enfront una societat rica i aristòcrata que es pot permetre mútues i consultes mèdiques d’alt standing.

El 2008 un informe determinat per la Comissió de Determinants de Salut de la OMS afirmava que “ el lloc que ocupa cadascú a la jerarquia social afecta  les condicions de creixement, aprenentatge, vida, treball i envelliment, la vulnerabilitat davant la mala salut i les conseqüències de la malaltia”. I no cal anar fins la OMS per entendre que les polítiques econòmiques basades en la privatització i les reformes laborals que porten a l’abisme de la precarietat són una arma de destrucció de la justícia social.

Cal reforçar les bases d’una autoconsciència i autogestió de la nostra salut

Davant del monstre (vull dir, del model sanitari que s’aproxima) cal reforçar les bases d’una autoconsciència i autogestió de la nostra salut.

Des de l’any 2000 s’han iniciat, a molts centres d’Atenció Primària de Barcelona,  diversos projectes comunitaris seguint la metodologia de l’Atenció Primària orientada a la comunitat. Actualment, i sobretot als barris més empobrits,  s’hi estan desenvolupant projectes imprescindibles a nivell de salut comunitària [6] com les activitats preventives i de promoció de la salut, l’atenció domiciliària o l’educació per la salut grupal.

Tot i així, les activitats comunitàries a diferents centres d’atenció primària no s’han acompanyat de canvis d’un model sanitari que se segueix centrant en la cura de la malaltia sense tenir en compte els principals determinants de salut.

Per tal de crear una xarxa sanitària biopsicosocial[7] horitzontal i combatre el model neoliberal que fereix la salut individual i col·lectiva, cal iniciar la lluita prenent consciència que la salut és una qüestió de classes. Només un trencament de classes podrà enfortir un teixit social capaç de crear alternatives i aprofundir en la medicina comunitària i l’autogestió de la salut. Com deia J.Berger “ El capitalisme acabarà destruint l’ésser humà si aquest no l’ha derrotat abans”.


[1] Benach, J. , Muntaner.C. Aprender a mirar la salud. Cómo la desigualdad social daña nuestra salud. Barcelona 2005 Ed. El viejo topo. 2005. p19.

[2] Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat

[3] Benach, J. La reforma laboral perjudica seriamente la salud. Article publicat a EL PAIS 2011. Disponible a web: <http://elpais.com/autor/joan_benach/a/>

[4] L’Informe Abril va ser redactat el 1991 per una comissió presidida per Fernando Abril Martorell, essent president del govern Felipe González. A l’informe Abril es feia un anàlisi jutjant  i avaluant el sistema sanitari públic espanyol, i es va considerar que hi havia  un cert esgotament del sistema sanitari.

[5] OMS: Organitació Mundial de la Salut

[6] Salut comunitària: salut individual i de grups en una comunitat definida, determinada per la interacció de factors personals, familiars, per l’ambient socio-econòmic-cultural i físic.GofinJ, Gofin R.Essentials  global community health. Sudbury, MA: Jones & Barlett Learning: 2010, p.296

[7] Model biopsicosocial: model participatiu de salut i malaltia tenint en compte el factor biológic, factor psicològic ( emocions, conductes )  i el factor social.

About telefonroig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *