Maria Angeles Merino cry after received the confirmation that she have to leave her house in less than one week on 19 October 2012 in Terrasa, near Barcelona, Spain. In Spain the number of evictions is rising fast. In the first six months of 2012 there have been 18,424 evictions. (Photo: Samuel Aranda for The New York Times)

Antagonia de la desigualtat social

Sociologia

Pablo Gracia. Sociòleg


“Els més rics són diferents que tu i jo. Fins i tot quan entren profundament en el nostre món i s’hi endinsen, encara pensen que són millors que nosaltres”. Scott Fitzerald, Rich Boy (1925)

“L’objectiu encertat és intentar reconstruir la societat sobre una base que la pobresa resulti impossible” Oscar Wilde, The Soul of Man under Socialism (1891)

La desigualtat social ens indica la disparitat per accedir a béns materials, simbòlics o emocionals. Totes les societats que coneixem s’estratifiquen per grups amb un accés desigual a recursos ‘materials’ ­­­­­—diners, capital, propietats— i ‘simbòlics’ —estatus, prestigi, capital cultural—que vertebren la seva estructura social. No obstant això, el nivell de desigualtat social pot variar radicalment depenent del model de societat en què vivim, fet que afecta directament les condicions de vida dels diferents grups socioeconòmics, com també els conflictes i la cohesió social. Per aquest motiu, entendre la desigualtat social no només és essencial per comprendre el funcionament de la nostra societat, sinó per construir una societat justa que estableixi relacions més democràtiques entre els diferent grups socials.

deixalleries_Enric
Enric Vernet

Dues posicions antagòniques

Existeixen dues posicions polítiques clarament antagòniques que darrerament han dominat el debat sobre la desigualtat social: (1) l’econòmica liberal i (2) la social-crítica.

La perspectiva econòmica liberal defensa i legitima una estructura social i econòmica fortament asimètrica. Des d’aquesta vessant, un sistema econòmic regit pel “lliure mercat” és l’òptim per  establir la competició entre individus amb diferents recursos, fet que suposadament beneficia el conjunt de la població. És aquí on els liberals, des d’Adam Smith fins a Milton Friedman, han defensat la no-regulació del mercat. La idea general d’aquesta perspectiva és que les institucions públiques no han d’intervenir sobre l’economia per modificar la desigualtat social, sinó per preservar l’anomenat “lliure mercat”[i].

Una societat marcadament desigual beneficia els grups més poderosos i perjudica la majoria de la població

publicitat_Parsons
Publicitat per frikis

La posició social-crítica, en canvi, sosté que la base estructural de la desigualtat social, no és només moralment qüestionable, sinó que és perjudicial per a la majoria social. En aquest corrent hi trobem posicions progressistes diverses, més o menys radicals, però que coincideixen en dos eixos clau: (1) la desigualtat està clarament condicionada pel món social, com també per l’actuació de les institucions públiques, ja sigui reforçant-la o reduint-la, i (2) una societat marcadament desigual beneficia els grups més poderosos i perjudica la majoria de la població. Per tant, des d’aquesta vessant, reduir la desigualtat social és recomanable pel bé col·lectiu.

Canvis en la desigualtat social

Abans de discutir la validesa i aplicació de les dues posicions esmentades, ens hauríem de preguntar quin és l’estat de la desigualtat social i com aquesta ha evolucionat en les darreres dècades. L’evidència empírica mostra que les societats occidentals han patit un clar augment de la desigualtat social durant els darrers 40 anys. Mentre que durant el període de 1945-1973 la desigualtat d’ingressos i d’accés als serveis socials va disminuir significativament, en el període de 1973-2008 observem un augment dràstic de la desigualtat socioeconòmica.

Els sectors socials més vulnerables han tendit a concentrar-se en zones més empobrides i amb recursos més precaris

Aquest augment de la desigualtat es veu reflectit en tres aspectes crucials: (1) la disparitat de renda entre els ingressos i el capital ha augmentat dramàticament des del 1980 [ii],[iii], (2) les famílies més desafavorides han patit globalment una restricció en l’accés a recursos bàsics ocupació, habitatge, salut, educació i pensions—, alhora que els subsidis públics pels col·lectius amb major exclusió social s’han vist precaritzats[iv], i (3) la creixent disparitat social s’ha reflectit en la segregació de l’espai: els sectors socials més vulnerables han tendit a concentrar-se en zones més empobrides i amb recursos més precaris, mentre que els sectors privilegiats s’han agrupat progressivament en espais amb major riquesa i recursos socials[v].

Per què ha augmentat la desigualtat?

El capitalisme global s’ha vingut comportant com un Robin Hood a la inversa: s’ha robat als pobres per donar als més rics. Analitzant els canvis en els tipus de polítiques públiques i econòmiques implementades des del 1945, un pot entendre millor les causes fonamentals d’aquest increment històric de la desigualtat social.

Les polítiques econòmiques i socials d’aquell període van establir un cert equilibri entre els interessos de les classes populars i els dels sectors privilegiats

WALENTA-portugal
Walenta

Durant el període de 1945-1973, caracteritzat per polítiques keynesianes, les institucions públiques van dur a terme polítiques que ampliaven la cobertura universal de serveis socials, a nivells que no tenien precedents en els països capitalistes occidentals. Si bé les desigualtats de classe social, i encara més les de gènere i ètniques/racials, van perdurar de forma inqüestionable, les polítiques econòmiques i socials d’aquell període van establir un cert equilibri entre els interessos de les classes populars i els dels sectors privilegiats[vi].

A partir de la dècada de 1970, però, les coses van canviar molt: es va produir un gir cap a les avui hegemòniques polítiques neoliberals. En un context en què les classes populars i treballadores van perdre poder polític per exigir la garantia de drets socials bàsics, la ideologia i cultura liberals van guanyar la batalla política[vii]. Les polítiques implementades pels governs de Margaret Thatcher (1979-1990) i Ronald Reagan (1981-1989) van ser en molts sentits pioneres del desenvolupament de polítiques neoliberals. Aquestes polítiques es resumeixen bé amb la famosa frase que Ronald Reagan va pronunciar al 1981 en el discurs inaugural de la presidència dels Estats Units: «El govern no és la solució, sinó el nostre principal problema». Aquest tipus de polítiques econòmiques no van tardar a expandir-se a la majoria de països capitalistes, fins i tot en aquells governats per partits polítics autodeclarats “socialdemòcrates”.

Les polítiques neoliberals “d’austeritat”, s’han regit sobre quatre eixos fonamentals clarament vinculats a l’esmentat increment de la desigualtat

Les polítiques neoliberals, que avui en el context de la Unió Europea es denominen eufemísticament “d’austeritat”, s’han regit sobre quatre eixos fonamentals, clarament vinculats a l’esmentat increment de la desigualtat: (1) privatització de serveis públics, (2) desregulació del sistema financer i mercats laborals, (3) índexs de despesa social reduïts, i (4) baixada impositiva als sectors més rics, particularment a l’1% més ric.

L’impacte social de la desigualtat

Arribats aquí, ens hem de preguntar com ens afecten aquests elevats nivells de desigualtat social i econòmica, que són especialment preocupants a Catalunya i Espanya.

Maria Angeles Merino cry after received the confirmation that she have to leave her house in less than one week on 19 October 2012 in Terrasa, near Barcelona, Spain. In Spain the number of evictions is rising fast. In the first six months of 2012 there have been 18,424 evictions. (Photo: Samuel Aranda for The New York Times)
Samuel Aranda. The New York Times

A nivell políticosocial, a mesura que una elit minoritària acumula majors privilegis materials i capacitat d’influència social, el mateix grup tendeix a prendre decisions que li són exclusivament favorables, per tal de perpetuar el seu poder. Aquestes dinàmiques vénen acompanyades d’una progressiva incapacitat dels sectors populars per accedir a béns individuals i comuns ingressos, educació, sanitat, habitatge, pensions o transport, que sovint entren en contradicció amb els interessos de les elits minoritàries[viii]. Un bon exemple d’això el trobem en com es prenen les decisions polítiques i econòmiques avui a la Unió Europea, on les elits socials i econòmiques concentren nivells molt elevats de poder i d’influència social, i que porten a decisions polítiques que presenten un clar dèficit democràtic. En resum, una societat amb una marcada desigualtat socioeconòmica pot retroalimentar la desigualtat de forma exponencial i perjudicar encara més les condicions de vida de la majoria social.

Quan les barreres econòmiques i socials s’eixamplen cada cop més, sabem que les persones pateixen més ansietat psicològica

A nivell psicosocial, la desigualtat genera conflictes i problemes socials en la vida quotidiana de les persones i de les famílies. Quan les barreres econòmiques i socials s’eixamplen cada cop més, sabem que les persones pateixen més ansietat psicològica, que competeixen més ferotgement per llocs de treball escassos i que sovint els porten a la frustració i comencen a sofrir més depressions, o bé senten més inseguretat sobre el seu estatus i personalitat, entre d’altres problemes socials preocupants[ix]. Aquests indicadors demostren que la desigualtat social estructural empitjora la qualitat de vida i la cohesió social, fins al punt que perjudica, no només i sobretot als sectors més desafavorits, sinó també a la majoria de la població.

Polítiques per reduir la desigualtat social

Reprenent les posicions esmentades a l’inici, és evident que l’econòmia (neo)liberal s’ha imposat globalment a posicions socials alternatives durant l’actual període de crisi econòmica, política i social que viu Europa. Les polítiques neoliberals han tingut efectes directes sobre l’augment de la desigualtat i l’exclusió social. Donat que la desigualtat social estructural té impactes polítics, econòmics i psicosocials nocius per a la majoria de nosaltres, és necessari buscar solucions per generar una estructura social més igualitària.

La visió hegemònica en el sistema capitalista global des del col·lapse continua dient que la desigualtat social no és cap problema d’arrel

Una primera solució possible, que podem definir com dominant-hegemònica, continua dient que la desigualtat social no és cap problema d’arrel. Aquesta visió és l’hegemònica en el sistema capitalista global des del col·lapse financer del 2008, tant a Europa com a Catalunya i a Espanya. Es tracta del que Zizek, reprenent la visió de Karl Marx sobre l’economia política, defineix com una “farsa” (una redistribució de baix a dalt) precedida per la representació d’una zapatero_obama-767761.bmp“tragèdia”, que ve a pregonar «la culpa és de tots, no dels actors econòmics que han especulat amb els nostres diners, així que ajudem els rics i ells ens salvaran a tots!»[x]. Aquesta opció, no obstant això, permet que es perpetuï la desigualtat social i, de fet, pot acabar beneficiant encara més els sectors socials privilegiats. Per exemple, un estudi recent demostra que des del 2008 el número d’ultrarics a l’Estat espanyol s’ha incrementat un 40%, mentre que els nivells de pobresa absoluta i relativa s’han disparat dramàticament durant aquests mateixos anys[xi].

La segona posició, la reformista, defensa reformes puntuals per millorar la vida de les persones més desafavorides, però sense canviar l’estructura de la desigualtat. Aquesta posició, la mateixa que criticava Oscar Wilde a finals del segle XIX, s’ha estès en molts sectors social-liberals durant l’època d’hegemonia neoliberal. No obstant això, aquesta forma de caritat social amb reformes estètiques no s’ha dirigit a solucionar els problemes d’arrel que afecten les desigualtats socials i econòmiques, sinó que sovint les ha reforçat. Per tant, aquestes petites reformes semblen clarament insuficients per afrontar el drama social de la desigualtat.

Una política econòmica i social que vagi als problemes d’arrel s’ha de basar a canviar les relacions socials desiguals existents

La tercera i última alternativa seria la radical. Aquesta visió planteja una transformació d’arrel de l’estructura de la desigualtat social. Sobretot en moments excepcionals, amb clars dèficits democràtics i de polarització social com els que vivim, necessitem mesures radicals. Una política econòmica i social que vagi als problemes d’arrel s’ha de basar a canviar les relacions socials desiguals existents a través de la construcció d’estructures de justícia, igualtat i equitat. Aquesta posició hauria de posar l’accent a fomentar la igualtat d’oportunitats en el desenvolupament individual i col·lectiu (equitat), però assumint que la igualtat d’oportunitats només pot materialitzar-se sota un règim social i econòmic més igualitari (igualtat)[xii]. Si volem transformar la nostra societat cap a un model més just i democràtic, hem de pensar i actuar amb l’objectiu de generar una societat socialment més igualitària.

Desigualtats socials_miguel-brieva
Miguel Brieva. Dinero

[i] Polanyi, K. [1944] (1957). The great transformation: The political and economic origins of our time. Boston: Beacon Press.

[ii] Piketty, T. (2014). Capital in the twenty-first century. Cambridge, MA, London.

[iii] Stiglitz, J. E. (2012). The price of inequality: How today’s divided society endangers our future. New York: W.W. Norton & Company.

[iv] Harvey, D. (2005). A brief history of neoliberalism. Oxford: Oxford Press.

[v] Massey, D. (2007). Categorically unequal: The American stratification system. Nova York: Russell Sage Foundation.

[vi] Massey, D. (2007). Categorically unequal: The American stratification system. Nova York: Russell Sage Foundation.

[vii] Harvey, D. (2005). A brief history of neoliberalism. Oxford: Oxford Press.

[viii] Stiglitz, J. E. (2012). The price of inequality: How today’s divided society endangers our future. New York: W.W. Norton & Company.

[ix] Wilkinson, R. I Pickett, K. (2010). The spirit level: why equality is better for everyone. Londres: Penguin Books.

[x] Zizek, S. (2011). Primero como tragedia, después como farsa. Madrid: Akal.

[xi] http://economia.elpais.com/economia/2015/06/17/actualidad/1434541983_587791.html

[xii] Wright, E. O. (2010). Envisioning real utopies. Londres: Verso.

 

About telefonroig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *