Educació d'esquerres_angel-garcia_04. Fotomovimiento

Com és una educació per a la transformació social?

Educació

Antoni Zabala. Pedagog


Les contradiccions del sistema educatiu

Començaré de manera molt esquemàtica: som el que som a partir de les experiències que vivim i que en funció de la seva consistència van configurant allò que sentim, el que pensem i com actuem. La incidència d’aquestes experiències arrelaran més o menys en funció dels components genètics de cada una de nosaltres.

Contràriament al que es pensa majoritàriament —que el sistema només l’articula l’educació formal— el sistema educatiu engloba aquests tres subsistemes

Martí Casenelles
Martí Casanelles

Allò que és objecte de l’educació és promoure i facilitar les experiències que ens ajudin a fer-nos com a persones. Les experiències formatives que rebem provenen de la família, dels  mitjans de comunicació, de l’escola, de les activitats en el temps del lleure, etc., i es poden agrupar en tres subsistemes: l’educació formal (escola), l’educació informal (família i mitjans de comunicació) i l’educació no formal (formació sistemàtica fora del marc oficial). Contràriament al que es pensa majoritàriament —que el sistema només l’articula l’educació formal— el sistema educatiu engloba aquests tres subsistemes. Les experiències formatives que es faciliten en cada un dels subsistemes, i especialment el seu grau d’aprenentatge, vénen condicionades pel context sociocultural i econòmic de cada educand .

Ens podríem posar d’acord que allò que caracteritza les esquerres és el qüestionament de l’statu quo

L’altre concepte implícit a la pregunta de com ha de ser l’educació d’esquerres dependrà molt del que avui en dia podem entendre per esquerres. Evidentment aquest no és el tema de l’article i qualsevol resposta segurament seria agosarada. Però segurament ens podríem posar d’acord que allò que caracteritza les esquerres és el qüestionament de l’statu quo i, en conseqüència, la cerca de mesures per a la transformació de la societat. Cap a on, ja ho discutirem.

Donant per acceptada aquesta aproximació conceptual, la resposta a com ha de ser l’educació d’esquerres dependrà de la funció social que hom atribueix al sistema educatiu: el de cada un dels seus subsistemes i en les seves interrelacions . I encara més concretament el paper del subsistema escola atès que és l’instrument més organitzat que disposa la societat per “reproduir-se”. En qualsevol del casos la pregunta clau és qui ha de controlar i incidir en els diferents subsistemes i, especialment, en quin sentit.

Quins són els coneixements, les habilitats i les actituds que ha de tenir una persona a la nostra societat?

Una ciutadania adaptada, integrada o transformadora?

Educació d'esquerres_angel-garcia_04. Fotomovimiento
Angel Garcia. Fotomovimiento

El paper dels diferents subsistemes està relacionat amb les característiques de les experiències que hem de viure, que alhora vénen determinades pel tipus de ciutadana i ciutadà que ha de conformar la nostra societat. Pregunta clau de qualsevol sistema educatiu i que defineix allò que s’ha d’aprendre, és a dir: quins són els coneixements, les habilitats i les actituds que ha de tenir una persona a la nostra societat? Per dir-ho en termes actuals, quines són les competències que les persones hem de desenvolupar per ser capaces de donar resposta als problemes que la vida ens planteja o ens plantejarà en tots els seus àmbits: el personal, l’interpersonal, el social i el professional? Aquesta qüestió és determinant, atès que la definició de les competències que ha de desenvolupar la ciutadania no és ni més ni menys que una expressió força definida del tipus de societat que desitgem. És en aquest punt en el qual cal prendre posició sobre si les competències a desenvolupar són per adaptar-se a la societat, per integrar-se o per transformar la realitat. I és clau en aquest punt, la selecció de les competències i la priorització dels àmbits a desenvolupar.

Cal prendre posició sobre si les competències a desenvolupar són per adaptar-se a la societat, per integrar-se o per transformar la realitat

L’escola heretada i encara vigent

Segurament portar a terme aquest tasca no seria difícil si no fos pel pes de la tradició i per la formació que tots nosaltres hem rebut. La selecció de les competències que hom ha de desenvolupar està sent un espai de discussió en el qual, fins i tot des de posicions progressistes, es qüestiona la utilització del mateix concepte empesos per la tradició del sistema fins ara vigent. Hem de tenir en compte que, malgrat les propostes de canvi iniciades pels col·lectius de docents més innovadors, no deixen de ser minoritàries.

La funció ha estat i segueix sent la d’una escola teoricista i pretesament professionalitzadora des de posicions academicistes, menystenint els altres àmbits de desenvolupament: el personal, l’interpersonal i el social

A hores d’ara, malgrat l’assumpció oficial del discurs “progressista” la funció ha estat i segueix sent la d’una escola teoricista i pretesament professionalitzadora des de posicions academicistes, menystenint els altres àmbits de desenvolupament: el personal, l’interpersonal i el social. A més a més, coherentment amb la seva funció, s’ha realitzat des d’una visió de superació d’estadis, en què l’últim dels quals és la universitat. De manera que allò que determina els coneixements, les habilitats i les actituds a aprendre i les competències a desenvolupar ve condicionat per les proves de selectivitat com a conseqüència d’una escolarització que consisteix en una superació d’estadis on l’objectiu prioritari és passar a l’estadi següent essent el de menys coneixement profund d’allò que s’estudia . Fet totalment forassenyat, perquè al final es ve a dir que fins i tot els continguts seleccionats són irrellevants (tots hem viscut la preparació per un examen que un cop superat permet oblidar-nos dels continguts).

Des de ben petits s’estableix un sistema basat en la cerca d’errors i no en les potencialitats per tal que en successius trams es vagin eliminant el “menys preparats” per a la carrera universitària

frato2
Frato

En aquest model, atès que no tothom ha de ser universitari, ens trobem amb la segona funció de l’escola: la selectiva. Des de ben petits s’estableix un sistema basat en la cerca d’errors i no en les potencialitats per tal que en successius trams es vagin eliminant el “menys preparats” per a la carrera universitària.

Aquesta lògica ha impregnat i impregna l’ensenyament a les nostres escoles i la manera de pensar de la majoria del professorat, de les famílies i dels mitjans de comunicació. Al mateix temps la manifesta incoherència del model fa que molts professionals cerquin alternatives que moltes vegades acaben sent respostes intuïtives o viscerals resultat de models de moda més o menys elaborats i poques vegades ben fonamentats. En aquest context cal plantejar-se quins han de ser els continguts d’aprenentatge, i com ha de ser la metodologia, les avaluacions i els criteris d’avaluació sota un perspectiva d’esquerres.

Ideologia i coneixement científic

Donar resposta a aquestes qüestions no és possible si no fem una distinció clara entre allò que prové d’una posició ideològica (el tipus de ciutadana i ciutadà que ha de conformar la societat) i allò que correspon al coneixement científic existent de com les persones aprenem. Aquest coneixement ens informa de les característiques de les experiències que s’han de viure perquè acabin convertint-se en aprenentatges.

Avui en dia disposem de dades prou contrastades empíricament que ens permeten establir uns criteris prou rigorosos sobre com ha de ser la pràctica educativa. El genèric d’aquest coneixement és que els nois i noies, tots nosaltres, aprenem amb estils i ritmes diferents; que aquestes diferències corresponen al coneixement que ja disposem i a la manera singular com cada un processa els aprenentatges; que s’aprèn si hi ha una motivació que està lligada estretament al foment de l’autoestima i al sentit i funcionalitat de l’aprenentatge; que alguns components competencials s’aprenen memoritzant; que d’altres impliquen un procés notable de comprensió prèvia; que d’altres necessiten l’exercitació sistemàtica i progressiva; i que d’altres comporten una implicació afectiva, etc.

Les propostes progressistes han consistit a cercar models antagònics, sense tenir en compte les aportacions diferenciades dels dos referents

Dissortadament aquestes dues idees, allò que han d’aprendre les persones i com s’aprèn, han anat estretament lligades una a l’altra en tot el procés històric de revisió de l’ensenyament tradicional. De manera que moltes vegades és difícil destriar els dos referents teòrics (l’ideològic, que determina les competències d’aprenentatge i, el científic, que ens informa sobre els processos d’aprenentatge) deixant-nos portar per una llei del pèndol en què davant d’un ensenyament memorístic, repetitiu i selectiu, les propostes progressistes han consistit a cercar models antagònics, sense tenir en compte les aportacions diferenciades dels dos referents. És així com, davant d’una valoració de l’aprenentatge mecànic dels coneixements, l’alternativa ha consistit en un menyspreu de la memorització i una valoració quasi exclusiva dels procediments i les actituds: el saber fer i el saber ser i conviure sobre el saber. I en relació a la forma d’ensenyar, defensar models espontaneïstes i assistemàtics.

Tenint en compte els dos referents teòrics, la resposta a una escola tradicional no potser mai simple, l’alternativa no és una negació dels coneixements com a continguts d’aprenentatge ni un negació acrítica dels models d’ensenyament tradicionals expositius. Des d’una posició d’esquerres els dos referents ens porten, però, cap a una resposta inequívoca en relació a les diferents preguntes que ens fem sobre el continguts, la metodologia i l’avaluació.

Selecció i priorització del continguts d’aprenentatge: la realitat objecte d’estudi

Des de diferents posicions ideològiques, entre elles també des de posicions neoliberals, s’entén que l’escola ha de pretendre la formació integral de la persona en lloc d’una formació propedèutica (bàsicament, preparar per  a la universitat) i selectiva, ha de ser una escola que orienti a tots i cada un dels nois i noies per tal d’extreure de cada un d’ells i elles, el màxim de les seves possibilitats.

Ha portat a un desconcert del professorat més progressista en veure com moltes de les idees que defensaven històricament eren assumides des de posicions de dretes

Frato
Frato

L’acceptació d’aquests principis per bona part de la dreta, conjuntament amb l’aplicació del coneixement científic sobre els processos d’aprenentatge, ha portat a un desconcert del professorat més progressista en veure com moltes de les idees que defensaven històricament eren assumides des de posicions de dretes. De manera que una proposta  d’esquerres necessitat d’una major definició i la intervenció amb matisos que abans no eren necessaris .

Partint de l’acceptació majoritària que la finalitat educativa de l’escola és el desenvolupament de les competències per a la vida en tots els seu àmbits, no només en l’acadèmic i professional, el primer objectiu  és el caràcter universal de l’educació: la garantia d’una formació integral per a tothom. En segon lloc, la de proveir  l’alumnat d’aquelles competències que els permetin desenvolupar-se com a persones en la seva integritat per tal de poder participar activament en la transformació de la societat.

L’objecte d´estudi de l’escola ha de ser la realitat: els problemes i situacions del món real i el paper personal a adoptar enfront d’aquests problemes i situacions

I és aquí on recau el major grau de compromís: la determinació d’allò que s’ha d’aprendre, la selecció i priorització de les competències i els seus components d’actituds, habilitats i coneixements i, en concret, allò que ha de ser l’objecte d´estudi de l’escola. Inexcusablement aquesta ha de ser la realitat: els problemes i situacions del món real i el paper personal a adoptar enfront d’aquests problemes i situacions. Des d’aquesta posició la rellevància dels diferents tipus de continguts d’aprenentatge, les actituds i els procediments són preponderants i els coneixements que aporten les diferents matèries convencionals no són la finalitat, sinó el mitjà que ens aporta el marc conceptual i metodològic per a l’anàlisi crítica i compromesa de la realitat. I conseqüentment són competències predominants les no adscrites a cap disciplina acadèmica, corresponents als àmbits personal, interpersonal i social, que faciliten les habilitats i actitud participatives i de compromís personal, com són les competències d’autonomia, cooperació, responsabilitat i per a la ciutadania.

Escola orientadora versus escola selectiva i metodologia participativa

Una escola per a tots i totes, respectuosa amb el coneixement dels processos singulars d’aprenentatge i de les condicions personals, socio-culturals i econòmiques, ha de tenir com a objectius prioritaris oferir a cada noia i noi els mitjans i recursos que els permetin desenvolupar-se al màxim de les seves possibilitats. Ateses aquestes diferències familiars el sistema escolar ha de promoure les mesures que permetin treballar conjuntament amb els altres subsistemes per tal d’oferir a cada alumne les experiències educatives necessàries per al seu desenvolupament. Un ensenyament que tingui en compte que l’aprenentatge és un procés personal i singular, per tant, exigeix de l’escola una intervenció que té com a punt de partida la diversitat d’estils i ritmes diferents d’aprenentatge que tenen els alumnes en funció de les capacitats psicomotrius i afectives i de les experiències viscudes.

Mètodes en què el paper del professorat no és el de transmissor de coneixement, sinó el de facilitador de processos personals d’aprenentatge

Miguel Brieva. Dinero
Miguel Brieva. Dinero

Una metodologia complexa, sempre sota models participatius, que combini estratègies didàctiques de diferents tipus (anàlisi de casos, recerca del medi, projectes, aprenentatge-servei , resolució de problemes, etc.), amb el treball cooperatiu en equips estables heterogenis, amb el treball en equips flexibles homogenis i heterogenis i amb el treball individual. Mètodes en què el paper del professorat no és el de transmissor de coneixement, sinó el de facilitador de processos personals d’aprenentatge.

L’avaluació no entesa com a eina sancionadora i selectiva, sinó com el mitjà per conèixer els processos d’aprenentatge de cada un dels nois i noies que permeti oferir a cada un d’ells i elles les ajudes necessàries per al seu progrés personal. Un avaluació amb una funció orientadora respectuosa amb les característiques individuals: motivacions, interessos i possibilitats.

En fi, una escola que superi aquella visió de “caps plens de coneixement” per la de “caps ben estructurats”, que es fixi més en el com s’ha de construir i no tant en el què. Una escola que formi persones en la seva globalitat, que disposin de les actituds, de les habilitats i del coneixements necessàries per donar resposta als problemes: personals, interpersonals, socials i professionals des d’una perspectiva de compromís en la transformació de la societat.

 

About telefonroig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *