Xavi_Can Batlló

Per què li diem innovació a allò que vivim com a autogestió?

Moviments Socials

Ivan Miró. Sociòleg i cooperativista de La Ciutat Invisible

(Article extret de: García Bernados, Ángela i Subirats Humet, Joan (eds). Innovacion social y políticas urbanas en España. Experiencias significativas en las grandes ciudades. Icaria editorial. Barcelona, 2015)


Existeix avui una tendència aclaparadora que redefineix nombroses pràctiques socials sota les etiquetes d’innovació, emprenedoria o col·laboració. Polítics, mitjans de comunicació, blogs de tendències, mànagers empresarials, recerques acadèmiques i fins i tot participants de moviments socials utilitzen —utilitzem— aquests tòtems d’una neollengua estranya. Es tracta d’un llenguatge impostat que, no obstant això, pren cos i es naturalitza cada vegada més entre nosaltres.

PROKennisland_Sharing Economy workspace the post-its cave
Kennisland. Sharing Economy workspace the post-its cave

Bancs del temps, empreses socials, finances ètiques, xarxes de suport mutu, comuns digitals, horts comunitaris, gestió ciutadana d’equipaments, comunitats d’autoaprenentatge, cooperatives d’energia renovable, projectes d’integració social, laboratoris urbans o aplicacions tecnològiques per compartir recursos s’entrellacen i es resignifiquen de forma creixent sota el paradigma de la innovació social —o de l’emprenedoria, o d’allò col·laboratiu— conformant un totum revolutum on l’única certesa és que —per fi!— som societats tremendament «creatives».

La definició «innovació social» és imposada des de la mirada de l’expert, de l’acadèmic, del periodista

Kennisland_Mapping out stakeholders
Kennisland. Mapping out stakeholders

No obstant això, sota el concepte d’innovació molt sovint es resignifiquen pràctiques que ja tenen els seus propis marcs de referència, creats a partir de l’experiència singular, d’una vivència específica i compartida. Lluny d’això, la definició «innovació social» és imposada des de la mirada de l’expert, de l’acadèmic, del periodista. ¿Sentim activistes de la PAH o de Can Batlló parlar de les seves pràctiques com a innovació social? ¿No és més habitual que es refereixin a imaginaris vinculats a «lluita social», «solidaritat» o «autogestió»?

Algunes vegades, és cert, l’imaginari de la innovació cala en les experiències i, llavors, és assumit des d’aquestes. Caldria analitzar quan es produeix aquesta interiorització. ¿És en contextos d’amenaça quan les experiències intenten garantir la seva supervivència a partir de la representació simbòlica en un llenguatge legitimat? ¿És en contextos de convocatòries o subvencions per a projectes, on cal ajustar-se a marcs de significació predefinits? Una recerca en aquest sentit aportaria llum sobre com es construeixen, a partir de determinades relacions de dependència i poder, els marcs de significat de la innovació social.

¿quines conseqüències polítiques posseeix aquesta resignificació de pràctiques socials tan dispars?

En tot cas, ¿quines conseqüències polítiques posseeix aquesta resignificació de pràctiques socials tan dispars? ¿Què suposa que situem, sota el mateix cel generós i acollidor de la innovació social, projectes gestats a la calor de la lluita social anticapitalista, plataformes propietat de multinacionals tecnològiques i iniciatives impulsades des de la Unió Europea? ¿Cap a on es dirigeix aquesta confusió, sigui o no deliberada? ¿Per què li diem innovació a alllò que vivim com a autogestió?

Innoveu! Empreneu!

Els orígens contemporanis de la noció d’innovació estan estretament vinculats als treballs de Joseph A. Schumpeter, realitzats a partir de la dècada de 1930. Per l’austríac, la innovació és una dimensió central en el desenvolupament de l’economia capitalista, doncs aquesta no pot mantenir-se mai estacionària sinó que ha d’estar «incessantment revolucionada des de dins per un nou esperit d’empresa». Noves mercaderies, nous mètodes de producció i noves possibilitats comercials són necessàries per alterar el cicle econòmic, generar majors taxes de benefici i afavorir el creixement. El «progrés de la societat capitalista», per Schumpeter, prové de la innovació constant i la consegüent «destrucció creativa» de productes, mètodes o empreses anteriors.1

Un model que es basa en l’expropiació de la subjectivitat obrera i social com a estratègia per a la creació de valor

La visió schumpeteriana de la innovació ha estat desplegada posteriorment per altres autors i el seu auge coincideix amb l’expansió del model neoliberal de la dècada de 1980. Com posa de relleu Yproductions en el seu treball Innovación en cultura, Peter Drucker és un dels autors clau en l’actualització del concepte. Drucker analitza el capitalisme japonès i es fixa en la capacitat de les seves empreses per internalitzar i capturar, mitjançant sistemes d’innovació contínua, el coneixement produït socialment. Per les visions managerials del capitalisme cognitiu, innovació significa posar a funcionar el capital social com a actiu propi de desenvolupament empresarial. La «innovació guiada pels consumidors», un procés on «consumidors actius» aporten els seus coneixements per millorar productes i són recompensats simbòlicament, seria una de les expressions d’un model que es basa en l’expropiació de la subjectivitat obrera i social com a estratègia per a la creació de valor.

Socialbar Berlin
Socialbar Berlin

En la «societat d’innovació massiva o ciutadana» (Leadbeater), les grans empreses —les úniques amb capacitat d’inversió— són les encarregades de descobrir i llançar les innovacions produïdes «als marges», buscant la rendibilitat al mercat. En aquest sentit, l’obsessió actual dels centres d’innovació social vinculats a les escoles de negocis és trobar, precisament, l’«escalabilitat» i la «inversió» en la innovació social, que segons ells sorgeix «quan les organitzacions privades i del tercer sector innoven per poder respondre a necessitats socials» o «tracten de suplir manques socials». Com escriuen en la revista Alternativas Económicas: «La innovació social ens envolta. Tan sols falta un salt en la seva ambició i escala».2

¿Cap a on es volen redirigir les dinàmiques de resolució de necessitats col·lectives i solidàries, cap al mercat capitalista que precisament les va motivar amb la seva exclusió?

¿Quins efectes disciplinaris té sobre les pràctiques socials autoorganitzades que se les inclogui en el marc de la innovació social? ¿Quines són les «noves mercaderies», les «rendes de monopoli», les «expropiacions de la subjectivitat» o les «taxes de guany» dels processos d’ajuda mútua, de cooperació social, d’autogestió? ¿Qui defineix la «falta d’ambició i escala»? ¿Cap a on es volen redirigir les dinàmiques de resolució de necessitats col·lectives i solidàries, cap al mercat capitalista que precisament les va motivar amb la seva exclusió?

Altres nocions schumpeterianes fortament vinculades a la innovació són el crèdit hipotecari («escalabilitat i inversió») i, com no, l’emprenedor. L’emprenedor és qui executa la innovació —de nous productes, de nous mètodes—, aconsegueix avantatges decisius al mercat i, per tant, és recompensat amb uns beneficis molt sovint vinculats a les rendes de monopoli i a les patents. ¿Quines conseqüències té la promoció d’aquesta figura en el terreny social? ¿Què suposa fomentar el paper de l’emprenedor social en lloc del rol de cooperativista, militant, activista, company o cuidador?

Hem de seguir la pista per la qual la ideologia de la innovació social s’ha vist propulsada com a alternatives d’ordre en un context d’ajust estructural

Arribats a aquest punt, ha de ser una tasca col·lectiva la de desconstruir el procés pel qual la innovació, una noció central en el pensament econòmic capitalista, està a prop de colonitzar les dinàmiques socials. Hem de seguir la pista per la qual la ideologia de la innovació social, així com el seu protagonista —l’emprenedor social—, s’han vist propulsats com a alternatives d’ordre en un context d’ajust estructural. Les empreses necessiten nous mercats, els polítics de l’ajust anhelen externalitzar. Tots es pregunten: ¿Com garantim el sosteniment del capitalisme sense parlar de redistribució? ¿Com fomentem la competitivitat sense fer polítiques socials? ¿Com generem ocupació sense canviar de model?Innovacion_social

Alhora, les formes de cooperació social emergents, fruit del conflicte i de noves composicions socials, obliguen el poder a parlar amb nous llenguatges: ha de reconduir el problemàtic «autogovern del comú» al marc de la «innovació social».

Un marc de significat estratègic per al capitalisme

Avui, la Unió Europea (UE) situa al centre dels seus programes la qüestió de la innovació social. Al llarg de tots els estats membres de la Unió, milers d’investigadors, tècnics, acadèmics o becaris registren, impulsen, defineixen i creen models. Recursos extraordinaris són injectats capil·larment per a la constitució d’un nou paradigma. Una nova cosmovisió que ha de transformar la realitat. S’està construint un nou marc de significat estratègic.

Segons la UE, «innovació» consisteix a «trobar noves formes de satisfer les necessitats socials, que no estan adequadament cobertes pel mercat o el sector públic». Des de la UE s’aposta també per la innovació com a estratègia per «capacitar la ciutadania i generar noves relacions socials i nous models de col·laboració». Finalment, la suprainstitució europea entén que aquestes formes són «al mateix temps innovadores en si mateixes i útils per capacitar la societat a innovar».3

Aquests ambiciosos objectius, encara que tenyits de verd, estan estretament vinculats a la reactivació de l’economia capitalista europea i mantenen evidents contradiccions entre si

Aquesta aparent reedició del debat de l’art pour l’art, en forma de «la innovació per la innovació», no és tal sinó que es dirigeix cap a uns objectius de «smart, sustainable and inclusive growth». Per la UE, es necessita una Unió per a la Innovació capaç d’afrontar «la creació d’oportunitats laborals, especialment entre joves», «posar l’economia un altre cop en marxa», «augmentar la competitivitat de les empreses al mercat global», «resoldre els reptes plantejats per l’envelliment de la població», «assegurar els recursos com el menjar i l’energia», «combatre el canvi climàtic» o «implementar el transport intel·ligent i verd».

Aquests ambiciosos objectius, encara que tenyits de verd, estan estretament vinculats a la reactivació de l’economia capitalista europea i mantenen evidents contradiccions entre si. ¿És possible augmentar la competitivitat de les empreses al mercat global i combatre, al seu torn, el canvi climàtic o les crisis alimentàries de la perifèria mundial? ¿És possible conjugar la plena ocupació europea, també la juvenil, mantenint la producció industrial deslocalitzada, és a dir, competitiva?

La creixent articulació de les realitats materials apunta cap a la conformació d’un horitzó alternatiu que no passi pel capitalisme assistit

Kennisland_KL Social Safari 2013
Kennisland. KL Social Safari 2013

 

Les contradiccions del model de desenvolupament europeu estan, de moment, irresoltes pel capitalisme de l’ajust permanent i tampoc s’albiren possibles reedicions del pacte social de mans d’un estat del benestar desmantellat. Aquestes són les contradiccions que, en els nostres entorns, han generat els recents cicles de lluita social autoorganitzada, i que han incrementat la urgència d’afrontar un altre cop la resolució col·lectiva de necessitats. A l’escalf d’aquestes lluites i experiències de solidaritat social, s’estan desplaçant correlacions de forces socials i polítiques, i la creixent articulació de les realitats materials apunta cap a la conformació d’un horitzó alternatiu que no passi pel capitalisme assistit.

Llavors, en l’actual malabarisme (sud-)europeu, el desplegament de la innovació com a marc de significat estratègic té com a objectiu prosseguir la valorització del capital, en un context de redefinició de l’Estat-nació i de les seves polítiques públiques redistributives, evitant l’esfondrament de l’ordre social i ecològic. Si les necessitats socials de sectors creixents de la població europea, tal com reconeix la mateixa UE, no estan sent cobertes ni pel mercat ni per l’Estat, abans d’assumir la crisi del propi model o reconèixer el potencial antagonista de les alternatives en constitució, sempre és millor la fugida cap a endavant o la integració. Smart, sustainable and inclusive growth. Benvinguts al món de la innovació social.

Marcs de significat per a un horitzó postcapitalista i postestatal

‘Nou’ és un adjectiu buit, que buida d’altres valors allò que volem viure, compartir o proposar. Tenim molts altres adjectius, heretats i per inventar, amb els quals omplir d’idees, d’indicis i de referències l’economia i la política que volem: social i solidària, diem quan parlem d’una economia que se sostrau al dictat del benefici particular. Podem afegir: i justa, i digna, i decent, i honesta, i lliure, i cooperativa, i comuna, i autònoma i… i… i…

MARINA GARCÉS

«Al final, la novetat, revolucionària o capitalista, sempre resulta ser un producte de temporada». Amb aquestes paraules, la filòsofa Marina Garcés, a la Fira d’Economia Solidària de Catalunya d’octubre de 2014, ressituava les potencialitats d’«alló nou».4

¿Qui és més veloç que el mateix capitalisme? ¿Qui pot oferir les dosis més altes de novetat?

can-batllo-pasado
Can Batlló

¿Nova política? ¿Nova economia? ¿Innovació social? És innegable l’atractiu que conté la novetat per a qualsevol forma de comunicació social. Pels revolucionaris de totes les èpoques, el vell s’ha associat a les formes tradicionals de domini. «El vell règim» o, com deien el 1968: «corre, el vell món et persegueix». En canvi, s’ha parlat de «nou home», de «nous moviments» o «nous protagonismes socials»… No obstant això, ¿qui és més veloç que el mateix capitalisme? ¿Qui pot oferir les dosis més altes de novetat?

Sembla llavors que no hem de, tal com ens recomanava Garcés, vincular necessàriament la novetat amb l’emancipació. Més que la velocitat, interessa quina direcció prenem. Perquè les nostres pràctiques emancipadores ni volen ser un producte de temporada, ni tan sols —ves a saber!— podrien ser considerades noves. La PAH, als anys 30 del segle passat, es denominava Comitè de Defensa Econòmica i promovia vagues de lloguers, defensava les veïnes dels desnonaments i exercia la més elemental de les solidaritats entre els de baix, com la PAH d’avui. I els Can Batlló de cent anys enrere es deien ateneus racionalistes, o cooperatives obreres de consum, o fraternitats republicanes, i articulaven la cooperació social, la sociabilitat i els somnis de superar el capitalisme d’una forma semblant a l’actual.

Perquè les nostres pràctiques emancipadores ni volen ser un producte de temporada, ni tan sols —ves a saber!— podrien ser considerades noves

Tampoc són, les nostres experiències, «espurnes que apareixen en moments de recessió». És cert que al llarg de la reestructuració econòmica en curs han guanyat en visibilitat i intensitat, i que milers d’integrants de les classes populars s’han vist obligades a lluitar pels seus drets d’una forma que no s’havia vist en dècades. És cert, també, que algunes experiències autogestionades de les ciutats s’han vist afavorides per l’anomenat «urbanisme del mentrestant» de les administracions. Però és senzill descobrir que s’assenten en genealogies que ens poden portar a parlar, més que d’innovació, d’acumulació social.

A Can Batlló, per exemple, es troben persones que van militar en el moviment obrer dels seixanta. Que han millorat el barri amb el moviment popular d’inicis dels setanta. Que l’han subvertit des de l’ateneu llibertari fins als vuitanta. Conviuen amb la generació de l’okupació i l’antifeixisme dels noranta, amb les quals van acompanyar les lluites dels sense papers o contra la guerra dels primers anys de la dècada del 2000, amb els quals es van alçar el 15 de maig del 2011, amb les quals lluiten pel dret a decidir, sigui de la seva comunitat nacional, sigui del seu cos. Estan les que arriben avui i demà, i desitgen/necessiten participar en projectes de cooperació social en l’àmbit de la cultura, del treball, del consum ecològic, de l’habitatge cooperatiu, de l’educació llibertària, de l’urbanisme popular. Can Batlló és acumulació social per a la creació d’un altre barri, d’una altra ciutat, d’una altra societat.

Les pràctiques socials autoorganitzades sembla que, cada vegada més, agermanen el seu vessant de lluita amb la seva dimensió creadora

sindicato_manteros_sarai06
Sarai. Sindicat Manters, Can Batlló

Les pràctiques socials autoorganitzades sembla que, cada vegada més, agermanen el seu vessant de lluita amb la seva dimensió creadora. Institueixen, autogestionen, i és aquesta capacitat de creació social la que comparteix escenari amb els veritables innovadors, els d’«alterar el cicle econòmic i generar taxes de benefici». Aquesta confusió no és estranya, perquè a l’interludi actual, les certituds socials s’esquerden, són temps per «l’altre» (les altres formes de viure, de relacionar-se, de treballar…), també per «alló nou» (el nou capitalisme de l’economia col·laborativa) i, creuem els dits, sovint són temps per «alló vell» (autoritarismes, feixismes, fonamentalismes).

Llavors, si no volem que les nostres pràctiques emancipadores siguin banalitzades, desactivades o reduïdes, i que apuntin cap a escenaris socials, polítics i econòmics diferents als del capitalisme, no solament haurem de desconstruir el marc de significat de la «innovació social», sinó que sobretot haurem d’impulsar el debat sobre els marcs de significat estratègics on inscrivim les nostres experiències.

Marcs de significat que posin al centre l’aposta per col·lectivitzar les cures i els mitjans de producció, distribució i consum

Uns marcs de significat que, a diferència de la innovació o l’emprenedoria social, no fugin d’afrontar la qüestió de la redistribució de la riquesa i del poder, i que plantegin de forma decidida la necessitat d’acabar amb les classes socials i la desigualtat per qualsevol motiu. Marcs de significat que posin al centre l’aposta per col·lectivitzar les cures i els mitjans de producció, distribució i consum; amb l’objectiu de garantir la sostenibilitat de la vida de tots i totes i del mateix planeta. Uns marcs de significat que dibuixin, modestament, un camí per a la superació del model capitalista.

I serà llavors quan a les lluites col·lectives, a la cooperació social, a l’autoorganització política, al municipalisme autogestionari, a l’economia comunitària, a l’autogovern del comú, al mercat social i solidari, a l’autogestió, a allò que vivim… els podrem dir altra vegada pel seu nom.


1. La genealogia de la noció d’innovació la debem l’excel·lent treball del col·lectiu Yproductions en Innovació en cultura. Una aproximación crítica a la genealogía y usos del concepto. Madrid: Traficantes de Sueños, 2009.

2. Alternativas Económicas, núm. 21, gener del 2015.

3. Innovation Union. A pocket guide on a Europe 2020 initiative Research and Innovation. Luxembourg: Publications Office of the European Union, 2013.

4. Garcés, Marina. «Nova economia, nova política. (Una interpel·lació, una alerta, una inquietud i un repte)». Intervenció a la Fira d’Economia Solidària de Catalunya, al costat d’Ada Colau i David Fernàndez, el 24 d’octubre de 2014.

About telefonroig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *